Estimada M. Pau,
No t’hem pogut dir adeu. Te n’has anat com vas viure, a la teva manera… a l’ombra. I eres tan gran! Tan estimadora de la vida, de l’amistat, de l’amor. Tan fidel a la missió alliberadora. Essent immensa, no ocupes el lloc de renom ni d’en Bigordà, que ha mort també ara, ni del Jaume Botey, ni de la Vicky, ni el P. Manel, els grans que ens han deixat… com tu, orfes.
Vas ser gran quan vas obrir el col·legi de les escolàpies de Sabadell a l’Assemblea de Catalunya el 1974. En van detenir uns quants i tu vas plantar cara: què t’han de dir aquells mascles grisos! Poder testosterònic contra el que sempre has lluitat, defensora de les dones vulnerabilitzades.
Va ser, sobretot, a Can Serra de l’Hospitalet de Llobregat, on vas deixar petjada. Amb aquella comunitat d’escolàpies que era una llar oberta a gent que no tenia on anar. Mentre, per casualitat, t’enganxaves a escriure una tesi doctoral. No en parlaves perquè no comptava per fer costat a les dones del barri, on era la teva batalla diària en la guerra perduda contra la desigualtat i els mascles. A Can Serra i les teves anades a Nicaragua, campanyes d’alfabetització. I el teu treball a l’Institut. Unida a totes les lluites.
Mentre, picant pedra diària a classe de dones, al barri. Contra el poder patriarcal, jeràrquic, masclista. Unida a tots els moviments trencadors. Sobretot les Veus de Dones contra l’opressió patriarcal de l’Església catòlica. Valenta, amb somriure sorneguer que parlava de la teva força mantinguda fins als darrers moments. Tot això algunes escolàpies no ho entenien: una comunitat sense clausura ni breviari. Altres, la Rosa i les d’Olesa els darrers anys et van acollir i t’estimaven.
Fent costat a les dones del barri. A la Casa de la Reconciliació de Can Serra, amb la M. Pilar. Ah, i la Maruja. Dones impressionants que manteníeu l’estela del que homes recordats van impulsar a l’inici dels setanta: capellans i objectors. Les dones hi éreu a l’ombra. Sempre. Sou les que heu estat la força i el sentit profund de la Teologia de l’Alliberament, del trencament de qualsevol frontera per construir Justícia a la terra. Aquella Casa, la parròquia, acollidora de la gran quantitat d’immigració andalusa i extremenya arribada a l’Hospitalet, al barri. Ara, la nova gent. Sempre sense cap estigma.
Vas néixer al Vendrell i vas seguir el camí de Paula Montal, a les escolàpies, una dona per a l’alliberament de les noies. Eres una monja atípica, iconoclasta, amb els peus a terra, lliure. Amiga, molt amiga, m’has ensenyat que cal buscar aquests grans referents en les companyes de la vida de cada dia. Gràcies, les acompanyaré i seguirem la teva lluita. Però hem quedat orfes.
