En les dues darreres setmanes he llegit amb tristor la mort de dues persones grans —una a València i una altra a Torremolinos— que mostren com la nostra societat està prenent cada cop més una deriva cap a l’individualisme execrable, cap a la pèrdua dels vincles comunitaris i les bones i necessàries relacions de veïnatge.

El 14 d’octubre diversos mitjans de comunicació es van fer ressò que Antonio Famoso feia quinze anys que era mort sense que els seus veïns el trobessin a faltar. L’Antonio vivia al barri de la Fuensanta de València.

El 23 d’octubre, un home de 80 anys es va suïcidar llevant-se la vida d’un tret quan era a punt de ser desnonat. Aquest persona gran, d’origen alemany, caminava amb l’ajuda d’un caminador, tenia una salut i una situació social molt precària que li impedia fer front a les obligacions de pagament amb el banc i la comunitat de veïns.

No em vull centrar ara en les responsabilitats subsidiàries del banc, de la comunitat de veïns o de l’ajuntament en aquest darrer cas o en les del banc que va embargar el compte de l’Antonio sense contactar prèviament amb ell (que ja era mort, però que hauria activat l’alarma davant la manca de resposta). Al contrari, vull posar el focus d’atenció en la soledat no desitjada, en la pèrdua de les relacions entre veïns, en la insensibilitat d’institucions diverses (bancs, judicatures, ajuntaments…), en la indiferència i l’individualisme radical al que ens està dirigint aquesta societat cada cop més atomitzada i que continua perdent els llaços i espais comunitaris.

No anem bé i es fa necessària i urgent una regeneració personal i comunitària fonamentada en l’ètica, la solidaritat i l’amor cap al pròxim.

Tant de bo no hàgim de tornar a llegir successos tan tristos i desesperants com aquests!