“2 TEA, 3 TDL, 4 nouvinguts…”. Així comencen, últimament, molts discursos sobre el malestar del professorat. Abans fins i tot de parlar de recursos, d’organització o de les necessitats del sistema educatiu, les aules ja es presenten com una suma de sigles i categories. I, gairebé sense adonar-nos-en, els infants apareixen com el problema.
Quan el relat comença comptant persones, el missatge que arriba és clar: són els infants i joves els que dificulten l’escola, i no les mancances del sistema.
Aquest enfocament, però, és profundament erroni i té conseqüències reals. Parteix d’una premissa equivocada: situa les dificultats del sistema educatiu en els mateixos alumnes, i no en les condicions estructurals que fan possible —o no— una educació de qualitat. Quan el relat comença amb les etiquetes dels alumnes, l’atenció es desplaça del que realment importa: la cultura del centre, els recursos, l’organització del sistema, la formació dels professionals o les polítiques educatives necessàries per garantir una escola per a tothom.
A més, aquest plantejament simplifica una realitat molt més complexa. Els infants i joves no són sigles ni categories diagnòstiques. Són persones amb interessos, capacitats, emocions i potencialitats diverses.
Reduir-los a una etiqueta no només és injust, sinó que també empobreix la mirada educativa, perquè converteix la diversitat —inherent a qualsevol comunitat humana— en un problema a gestionar.
Les conseqüències d’aquest discurs no són menors. Quan la diversitat es presenta com una suma de dificultats, les famílies se senten assenyalades i estigmatitzades. Els alumnes poden acabar percebent que la seva presència és una càrrega per al sistema. I, alhora, es consolida una narrativa pública que associa la diferència amb el problema, en lloc d’entendre-la com una part natural i valuosa de qualsevol comunitat educativa.
Parlar de diversitat és, en realitat, parlar de persones. I les persones som multidimensionals: cap infant es pot resumir en una sigla, ni cap aula es pot entendre només a partir d’una llista d’etiquetes.
Com a persona amb discapacitat, em resulta especialment dolorós llegir o sentir discursos que presenten la diversitat com una càrrega per a l’escola. Sé què significa créixer en una societat que sovint et mira primer a través d’una etiqueta abans de veure’t com a persona. Per això preocupa veure com aquest llenguatge es va normalitzant també en l’àmbit educatiu.
Reclamar millors condicions per al professorat és legítim i necessari. Però el punt de partida no pot ser mai situar alguns infants i joves com el problema. Els recursos s’han de demanar per construir una escola de qualitat, una escola on tothom hi tingui cabuda i pugui aprendre amb dignitat.
La diversitat no és una excepció que cal gestionar. És la realitat de qualsevol societat viva. I l’escola, si vol ser realment educativa, ha de reconèixer una cosa molt senzilla: els infants no són el problema; són el motiu pel qual l’escola existeix. La diferència forma part de la norma; ignorar-la o veure-la com un obstacle distorsiona la mirada educativa i social.
Però això planteja una pregunta inevitable: si aquests infants són un problema per ser “diferents”, vol dir això que tots, per ser diferents, som un problema? Evidentment no. La diferència no és una càrrega; és la riquesa que manté viva l’escola i la societat.
I així tornem a la qüestió de fons: quina societat volem construir? Com podem aspirar a una societat millor si no hi som tots? Si realment volem una societat inclusiva —i jo la vull— no podem continuar alimentant discursos que converteixen alguns infants en un problema. L’escola hauria de ser el primer lloc on això es faci realitat. Perquè la manera com mirem els infants avui diu exactament quina societat volem ser demà.
