El nord-americà James Martin (Plymouth Meeting, 1960) fa anys que acompanya pastoralment les comunitats catòliques LGTBIQ+ del seu país. Se sent animat en la seva tasca pel papa Francesc, que l’ha rebut en privat dues ocasions (la darrera, el novembre passat) i el 2017 el va designar consultor del Dicasteri per a la comunicació del Vaticà. És autor del llibre Tender un puente. Como la Iglesia católica y la comunidad LGTBI pueden entrar en una relación de respeto, compasión y sensibilidad (Mensajero, 2018, amb tres edicions totes esgotades).

Al pròleg, Martin sosté que «l’acostament pastoral als catòlics LGTBIQ+ no és simplement una moda, ni una tendència passatgera, ni tan sols una cosa que respongui a les pressions de la cultura, sinó una tasca constitutiva de l’Església i una missió que troba les seves arrels últimes als Evangelis». El jesuïta també ha participat al Quadern CJ n. 229 de Cristianisme i Justícia, El reconeixement de les persones LGTBIQ+ a l’Església on revela que havent-hi un acostament significatiu per part de les comunitats de base, i per part del papa Francesc, «les persones LGTBIQ+ són encara objecte de severes crítiques per part de líders de l’Església». «Continuen sent desconegudes, estereotipades, i rebutjades», subratlla.

El P. Martin atén el nostre setmanari responent a través de correu electrònic.

On centren les seves energies els qui com vostè tenen la missió d’atendre pastoralment els catòlics LGTBIQ+?

La major part de l’atenció pastoral als catòlics LGTBIQ+ té lloc a parròquies o col·legis. Així, doncs, la pastoral parroquial atén sobretot les seves necessitats espirituals i sacramentals: els ajuda a sentir-se acollits, organitza actes especials i, si cal, organitza grups formals. En aquest cas, es tracta sobretot d’ajudar-los a sentir-se vinculats a l’Església que, al capdavall, també és la seva. En canvi, a les escoles —instituts i universitats—, amb una població més jove, es tracta sobretot d’ajudar els alumnes a saber que Déu els estima, que són valuosos i que el professorat del centre està disposat a escoltar-los. Però per a tots dos grups, adults i estudiants, el missatge tracta de l’amor de Déu.

Què el desgasta més?

El que em cansa més és el nivell d’homofòbia de l’Església. No hi ha cap altre grup que s’assenyali tan implacablement com a pecador, quan tots nosaltres vivim d’alguna manera vides que no s’ajusten al 100% als Evangelis i als ensenyaments de l’Església. Com a exemple, pensem en totes les parelles casades heterosexuals que utilitzen mètodes anticonceptius. Als EUA, aquesta xifra és aproximadament el 80%. No obstant això, quan s’esmenta el tema de les parelles casades o el seu ministeri, ningú no diu: «Pecadors!» 

«El que més em cansa és el nivell d’homofòbia de l’Església»

On troba la inspiració, l’ànim per continuar aquesta tasca?

Em fixo en l’exemple de Jesús, que sempre va allargar la mà als marginats.

Per què és tan difícil a una part significativa dels catòlics veure les persones LGTBIQ+ com a fills estimats de Déu?

En poques paraules, per l’homofòbia. Fins i tot aquesta paraula és insuficient: vol dir por a les persones LGTBIQ+, quan en realitat és odi. Les raons són complexes. En primer lloc, molts catòlics encara no coneixen les persones LGTBIQ+, per la qual cosa les veuen com a estranyes, diferents, de les altres. En segon lloc, els psicòlegs em diuen que la intensa ràbia adreçada a les persones LGTBIQ+ sovint prové de persones que se senten incòmodes amb la seva pròpia sexualitat (és a dir, que lluiten internament amb sentiments homosexuals.) Finalment, algunes persones pensen que és un pecat simplement ser gai, cosa que no és certa. Sumat tot això, veiem que hi ha molta homofòbia a l’Església.

L’Església és a temps de reparar el mal que històricament s’ha infligit a aquest col·lectiu? Com?

Sí, sens dubte. Gràcies a l’Esperit Sant, mai no és massa tard. Sempre és el moment adequat, el moment kairós, per estimar algú. La millor manera de començar a fer-ho és escoltant-los. Permetre’ls de compartir les seves experiències: qui és Déu per a ells? Qui és Jesús per a ells? Quines han estat les seves experiències amb l’Església? A més, potser els líders de l’Església hauran de pensar a disculpar-se per les declaracions feridores que s’han fet sobre les persones LGTBIQ+. Qualsevol cosa que faci sentir una persona que d’alguna manera és un error no ve de Déu. Afortunadament, el papa Francesc ha intentat acostar-se pastoralment a aquest grup de persones, i aquest acostament ha fet que moltes se sentin més benvingudes i estimades.

«Em fixo en l’exemple de Jesús, que sempre va allargar la mà als marginats»

Davant la realitat de la família, en evolució constant, per al magisteri de l’Església és possible redefinir aquest concepte fundat exclusivament en el matrimoni, com a unió perdurable d’home i dona?

No posaré en dubte els ensenyaments de l’Església, però diria que ens hem de preguntar si l’Església pot reconèixer l’amor sovint abnegat i solidari de les parelles homosexuals. Per la meva banda, conec una parella gai que feia uns 30 anys que estaven junts, quan un d’ells —un home que era ministre de l’Eucaristia, lector, director espiritual i capellà d’hospital— va emmalaltir de càncer. El seu marit va cuidar-lo durant les múltiples visites al metge, l’operació, la radioteràpia i la quimioteràpia, i va estar al seu costat quan va morir. Gairebé tota la parròquia va assistir al seu funeral. Així que l’Església està convidada a preguntar-se: això és amor?

«Potser els líders de l’Església hauran de pensar a disculpar-se per les declaracions feridores que s’han fet sobre les persones LGTBIQ+»

Què diria al rector que opina: «Respecto els homosexuals, transsexuals i altres realitats. Sempre acollir-los i estimar-los, però tenint en compte que actuar contra natura i no estar en plena comunió impedeix que rebin la plena comunió i apropar-se a l’altar a rebre el Cos de Crist»?

Jo preguntaria si tracta de la mateixa manera les parelles heterosexuals que usen mètodes anticonceptius, els solters que tenen relacions sexuals abans del matrimoni, així com les persones que no perdonen, que no ajuden els pobres, que no paguen un salari just, que no són acollidores amb els immigrants i refugiats, etcètera. El problema no és que demanem a la gent que segueixi els ensenyaments de l’Església. El problema és que ens centrem gairebé exclusivament en les persones LGTBIQ+.

Què fer concretament des de les parròquies? Per on començar? Quines bones pràctiques es podrien replicar?

Depèn molt d’on sigui cadascú. El que funciona a Madrid pot no funcionar a Miami. El que funciona a Boston pot no funcionar a Barcelona. Però, en general, penso que algunes coses són útils. En primer lloc, feu saber a les persones LGTBIQ+ que són benvingudes. Això pot significar crear un petit grup o fins i tot —una cosa més fàcil— esmentar-los positivament a les homilies, com a persones que formen part de l’Església. En segon lloc, és important escoltar les seves necessitats. Deixeu que us diguin què necessiten. Tercer, advocar per ells. Si hi ha incidents de violència, intimidació o assetjament a la localitat, per què l’Església no hauria d’estar públicament al seu costat? Al capdavall, si volem ser com el Bon Samarità (que es va arriscar a ajudar l’home que estava a la vora del camí) és força fàcil veure qui necessita la nostra ajuda a l’Església avui dia.