Després de prendre possessió del seu càrrec com a pare general de l’orde de l’Escola Pia, la màxima responsabilitat a nivell mundial de l’orde, Carles Gil ha completat aquesta setmana la seva primera visita canònica a Catalunya. L’escolapi català, que va substituir P. Pedro Aguado, actual bisbe de les diòcesis d’Osca i Jaca, ha visitat diversos centres agrupats a l’Escola Pia de Catalunya i altres entitats vinculades, com Camins Fundació, acompanyat pel seu equip de govern. 

Amb motiu d’aquesta visita, Ràdio Estel ha entrevistat Carles Gil per conèixer de primera mà el moment que viu l’Escola Pia i les principals prioritats del seu ministeri com a pare general. Com ha recordat el periodista Ignasi Miranda durant l’entrevista, actualment, l’Escola Pia és present en 43 països de quatre continents, amb més de 1.300 religiosos, i gestiona un total de 211 escoles on es formen més de 127.000 alumnes. A Catalunya, els escolapis compten amb 21 centres educatius, on estudien prop de 20.000 infants i joves. 

Què ha representat aquesta primera visita canònica a Catalunya com a general de l’Escola Pia?

Ha estat una experiència de molt orgull i agraïment, perquè dec el que soc, fonamentalment, a la meva educació, que va ser concretament a l’Escola Pia Balmes. La relació amb les famílies i l’educació et configuren. Orgull, perquè tot i que ja coneixia l’Escola Pia de Catalunya, tornar-hi i veure com treballen a nivell pedagògic, en temes d’acció social, d’equitat i de pastoral, m’omple d’alegria. Veig una Escola Pia viva.

“Destacaria les ganes de no quedar-se satisfets, de voler fer-ho sempre millor, especialment a nivell pedagògic”

Què destacaria d’aquesta visita canònica?

Primer de tot, l’ambient. Com a pare general et toca visitar moltes escoles, i acabes aprenent-ne molt, d’elles. Només d’entrar en un centre ja intueixes quin és el seu ambient. I, per tant, el primer que noto, especialment pel que fa als nens i nenes, és que són escoles vives, on la gent es mou amb llibertat, en un entorn segur i de confiança. També destacaria tot el que fa referència a la col·laboració, imprescindible en el treball educatiu. El treball en equip, amb decisions col·legiades. És un orgull veure com treballen els equips directius, però també com ho fan els equips de suport als nens i nenes, als alumnes que necessiten més acompanyament. Finalment, destacaria les ganes de no quedar-se satisfets, de voler fer-ho sempre millor, especialment a nivell pedagògic, ajudant sobretot els alumnes amb necessitats educatives especials. Tot això que he vist m’anima i m’encoratja.

Com definiria l’Escola Pia? Com és el carisma de la congregació?

L’Escola Pia neix gràcies a Josep de Calassanç, que fa més de quatre segles, 420 anys exactament, vivint a Roma, es troba amb la pobresa. I això és molt significatiu, perquè demostra que és des de la necessitat que ens construïm. L’Escola Pia neix per donar resposta a un repte socioeducatiu. A través de l’escola, fonamentalment, però també des d’altres àmbits i situacions educatives, es vol donar una resposta per educar els nens i perquè esdevinguin futurs bons ciutadans. Ja pensava com educar per transformar la societat, especialment aquell col·lectiu més vulnerable, perquè el dia de demà fossin ciutadans d’una ciutat i d’un país, amb una vida digna.

“És cert que vivim un hivern vocacional”

Qui és Josep de Calassanç?

Neix en un poble de la diòcesi d’Urgell d’aquell moment, que actualment pertany a la Franja d’Aragó, i tenia una gran sensibilitat davant la injustícia. Es va apuntar al que avui en diríem un voluntariat per tenir cura dels malalts, i ho va fer durant deu anys. L’any 1597 decideix donar una resposta més institucional i sistemàtica, i és llavors quan crea la primera escola popular. Té una dimensió molt pràctica: només disposava d’una església, i allà mateix hi va instal·lar l’escola. Va tenir molt d’èxit i, al cap de tres anys, ja es va traslladar en un edifici llogat. L’any 1612 compra la primera casa, on hi havia mil nens; és on avui hi ha la casa general. Tot això va anar evolucionant, i Calassanç va entendre que no n’hi havia prou amb crear escoles, tot i que en va fundar trenta-sis al llarg de la seva vida, sinó que calia preservar aquest tresor en el temps. Per això va crear un orde religiós. I això és el que preservem avui a través de l’orde de l’Escola Pia. Habitualment tots som sacerdots, però els qui ho desitgen també poden ser germans. A més, els laics col·laboradors han constituït una organització que anomenem Fraternitat Escolàpia, des d’on es prenen moltes decisions sobre la missió. Aquesta sinodalitat és molt important per a nosaltres.

Com estan les vocacions de religiosos escolapis?

Europa no és una excepció dins la crisi general de vocacions; és cert que vivim un hivern vocacional. Això, però, ens obliga a aguditzar l’enginy. Afortunadament, tenim províncies on hi ha equips formats per religiosos i laics que treballen plegats per pensar com podem entusiasmar joves que desitgin esdevenir religiosos. A Amèrica la situació és estable: no hi ha un creixement, però es manté. A Àsia i a l’Àfrica, en canvi, hi ha més generositat i s’hi troben vocacions.

L’Escola Pia és present en entorns de dictadures i de pobresa, i és cert que les vocacions a l’Àfrica i a l’Àsia neixen independentment del conflicte, però cal subratllar que han de ser vocacions ben contrastades. Vinc recentment del Vietnam, i m’alegra veure que les vocacions que van sorgint són serioses. El procés de formació és llarg, entre sis i nou anys, i aquest temps ens permet discernir perquè les vocacions siguin el més sinceres possible, pel bé de tothom i pel bé de l’orde.

Quines són les principals funcions del pare general?

La primera funció és garantir el “ser escolapi”, que el carisma i la identitat puguin viure’s adequadament en el món. Això es concreta en l’acompanyament de les províncies de nova creació, que són més fràgils i necessiten més suport, però també de les províncies centenàries, que potser s’han de repensar. També hi ha una funció molt important d’escolta i d’acompanyament dels provincials. I, de manera més accidental però inevitable, també toca apagar focs tan ràpid com sigui possible.

Quines són les prioritats que afronta com a pare general de cara als pròxims anys?

El meu procés com a pare general és fruit del treball de l’anterior pare general, que va ser promogut a bisbe. El càrrec, per tant, m’ha vingut per les circumstàncies, i continuo allò que democràticament es va votar anteriorment: educar, anunciar i transformar.

Això vol dir que, des de les diferents plataformes —escoles, internats, parròquies, facultats o el món creatiu— ens preguntem com garantir una bona educació i una acció social que transformi, que sigui un trampolí vital que ofereixi millors oportunitats a molts infants i joves.

I, finalment, anunciar: especialment en entorns més complexos, trobar el vocabulari i la disposició adequats perquè l’Evangeli continuï sent una bona notícia, perquè les persones puguin créixer en la fe, en dinàmiques de grup i en la vida comunitària.