El tríduum pasqual queda coronat amb la celebració del diumenge. Després de la gran vetlla, la comunitat cristiana és convocada a viure el dia dels dies, aquell que és el primer de tots i que marca el començament del temps nou, inaugurat per la resurrecció del Crist, Senyor del temps. La Vetlla Pasqual és un esdeveniment únic en l’any litúrgic; en canvi, el diumenge és el batec del cor de l’Església en el seu ésser sacramental.

Ens podem preguntar quina és la singularitat del diumenge de Pasqua, passada la vetlla. I la resposta no pot ser una altra que aquesta: l’especificitat del primer dels diumenges rau en el fet de ser el tipus, el model, gairebé podríem dir “el motlle” de tots els diumenges de l’any. En la celebració dominical, aquest dia, no hi ha ritualment res que li sigui específic i que no trobem en els altres diumenges, llevat, és clar, de la seqüència bellíssima, cantada o recitada poèticament, abans de l’aclamació a l’evangeli: Victimae paschali laudes. L’aspersió amb l’aigua en el lloc de l’acte penitencial és sempre possible cada diumenge, precisament a partir d’aquest. És una llàstima que no sigui més estesa aquesta aspersió, i que hagi quedat, només, en la pràctica de moltes comunitats per al temps pasqual. Fent-ho així, perdem una preciosa ocasió per subratllar que, cada diumenge, celebrem la Pasqua setmanal. Què trobem, per tant, de propi i irrepetible, en aquest primer diumenge llevat de la citada seqüència? A la litúrgia de les Hores, les Vespres baptismals al voltant de les fonts. En la celebració eucarística, res. Avui el credo serà el baptismal —fet de preguntes i respostes— només si hi ha baptismes dins la missa. El ciri pasqual estarà encès des del començament. És a dir, el diumenge primer de Pasqua és, justament, el model de tots els diumenges de l’any. Per això cal prestar-hi molta atenció, i viure’l, realment, com una autèntica gràcia pasqual.

I, per subratllar que el diumenge és “sagrament” que brolla de la Pasqua del Crist, en el segon, l’anomenat in albis, la lectura evangèlica ens posa davant els ulls l’aparició del Ressuscitat al cap de vuit dies, quan els apòstols, també en diumenge, tornaven a estar reunits en un mateix lloc. Així, doncs, el diumenge apareix, a la llum de la resurrecció del Senyor, com el dia primer, perquè és signe de la novetat de la resurrecció que inaugura el temps nou, i també com el dia vuitè, és a dir, el dia de la plenitud escatològica, el dia etern. Ho expressà meravellosament Joan Pau II en el darrer punt de la seva carta apostòlica Dies Domini (1998): “El diumenge, amb la seva ‘solemnitat’ ordinària, continuarà marcant el temps del pelegrinatge de l’Església fins el diumenge sense posta.”