Aquests dies recordem el moment en què vam veure per primera vegada el papa Lleó sortir al balcó de la basílica de Sant Pere. En aquell instant, els qui no havíem tingut ocasió de tractar amb Robert Francis Prevost teníem poques dades sobre la taula: 69 anys, agustí, originari dels Estats Units, tot i haver passat bona part de la seva vida com a missioner al Perú, i poc més. Tanmateix, recordo com els vaticanistes més experimentats, que ja havien tractat amb qui fins aleshores havia estat el cardenal prefecte del Dicasteri per als Bisbes comentaven a la sala de premsa del Vaticà: “ho farà molt bé”, amb un somriure convençut.

Una situació que, si més no, ens despertava curiositat. Qui era aquella persona que intentava dissimular les llàgrimes davant d’una plaça de Sant Pere plena, i que havia dit sí al compromís i al servei de ser el Pontífex número 267 de l’Església? Va caldre poc temps per tenir una radiografia completa, de fet, en qüestió de poques hores ja teníem L’Osservatore Romano a les nostres mans que ens feia un retrat exhaustiu de qui era Lleó XIV, però ha fet falta un any per conèixer-lo millor com a Successor de Pere.

“Desaparèixer perquè Crist romangui”

Hi ha qui afirma que ha seguit les empremtes de Francesc, i hi ha qui discrepa d’aquesta lectura. El que hem vist fins ara és una fidelitat contundent al missatge de l’Evangeli. De fet, en la seva primera homilia a la Capella Sixtina, el 9 de maig del 2025, citant sant Ignasi d’Antioquia, expressava la voluntat de “desaparèixer perquè Crist romangui, fer-se petit perquè Ell sigui conegut i glorificat (cf. Jn 3,30)”. Aquest esperit s’ha reflectit en una crida constant a la pau —“La pau sigui amb vosaltres”, una de les expressions més repetides del seu pontificat— i en una actitud de diàleg permanent. Una pau “desarmada” i “desarmadora”, una frase que ha pogut generar incomoditats a algunes personalitats polítiques, però que ell ha repetit sense por, fent referència al missatge evangèlic. Una pau que porta al diàleg i que ell mateix ha posat en pràctica, rebent al palau apostòlic diferents personalitats, com recentment vèiem que havia atès Marco Rubio, secretari d’Estat dels Estats Units.

Si bé és cert que té un tarannà reflexiu i que se sent més còmode en el tracte personal, això no li ha impedit anar fent passos que, de manera discreta però constant, han anat dibuixant les línies del seu caràcter com a Successor de Pere. Ho demostren els seus tres viatges apostòlics —a Turquia i el Líban; a Mònaco i, finalment, Algèria, Camerun, Angola i Guinea Equatorial—, a més dels que ja té previstos, com la imminent visita a Catalunya.

També ho evidencien la publicació de l’exhortació apostòlica Dilexi te, sobre l’amor de l’Església envers els més pobres; el relleu assumit del Jubileu de l’Esperança, amb la trobada de milers de joves a Tor Vergata, als quals va animar a “aspirar a coses grans”; així com la decisió d’adoptar com a lema In Illo uno unum (“En l’únic Crist som u”).

Fill de sant Agustí

“Soc un fill de sant Agustí”, una frase que ens recordava a l’inici del pontificat i que ens podia donar pistes del seu estil de vida i de relació. L’empremta agustiniana de Prevost ve d’una tradició marcada per la vida en comunitat, sostinguda sobre l’amistat, la caritat mútua, la recerca compartida de Déu i el servei als altres. Ha conegut què significa conviure, escoltar, discernir i caminar plegats. Ha experimentat les virtuts que neixen de la vida comunitària, però també les dificultats de compartir la quotidianitat i la importància de dialogar.

Al capdavall, la figura de sant Agustí ha continuat sent la del seu pare espiritual, i això s’ha percebut en molts detalls. Fa pocs mesos ja s’havia pogut entreveure en la il·lusió amb què parlava de visitar Hipona. També s’ha manifestat en les constants referències del sant en discursos i homilies o en el fet que, durant els seus viatges i visites, sempre hagi procurat reservar un espai per trobar-se amb la comunitat agustiniana local.

Inicialment, planava l’interrogant sobre qui seria Lleó XIV com a Pontífex, un dubte que encara avui es manté, atès el recorregut que s’espera del seu pontificat. És cert que la persona no canvia, però sí que ho fa la responsabilitat que assumeix, i ara, un any després, ja podem entreveure quin podria ser el tarannà del seu lideratge. Com a punt de partida, el seu pontificat s’ha centrat en la predicació constant de la pau, el foment del diàleg interreligiós i de l’ecumenisme, així com en l’encoratjament de tots els membres de l’Església a aspirar a la santedat. Uns primers passos que aniran seguits de molts més.