Quan la Candelera cau en diumenge, sempre la celebrem en lloc del diumenge IV de durant l’any. És cert que, en l’actual ordenament litúrgic, hi ha ganes de donar continuïtat al fil dominical que ens acompanya a través del leccionari evitant interrupcions. I hi ha ganes també de recordar que el diumenge, per si sol, és la gran celebració comunitària de l’Església i no cal omplir-lo amb mil motius més. Per això, abans de donar per fet que festes i solemnitats se celebraran el dia previst, cal consultar el calendari litúrgic. Segons quina festa sigui, pot no celebrar-se aquell any. I segons quan s’escaigui la solemnitat, pot traslladar-se a una altra data. És el que sol passar, per exemple, quan Sant Jordi o la Mare de Déu de Montserrat cauen dins l’Octava de Pasqua, com passarà aquest 2025: oficialment se celebraran un altre dia. Un embolic per al comú dels mortals, que obeeix a una voluntat de coherència litúrgica.
Però aquest no és el cas de la Candelera, considerada com una de les anomenades “festes del Senyor”. Una festa gran que connecta amb la tradició jueva de la purificació de la mare i de la presentació del primogènit al Temple, quaranta dies després del naixement. De fet, si parlem en propietat, el terme “Candelera” és una denominació popular, per l’ús de les candeles que inicien la celebració en una processó que comença —o convindria que es comencés— fora del temple. La festa pròpiament és la de la “Presentació del Senyor”.
Més enllà de l’arrelament en el culte jueu, la festa de la Presentació ve a ser, també, una mena d’Epifania. Aquesta vegada no són pastors, en la seva pobresa i senzillesa, ni savis: són dos vells profetes, Simeó i Anna, qui reconeixen en el nadó la llum, no només per al seu poble, sinó per al món sencer. D’aquí que, popularment, Anna i Simeó s’hagin convertit en els patrons de la gent gran. En la mateixa festa, Joan Pau II instituí el Dia de la Vida Consagrada.
Dues coses a destacar d’aquest diumenge: la pregària de Simeó, en què ressonen els mateixos harmònics que en la de Zacaries i en el Magníficat, i que ha esdevingut la darrera pregària del dia a la Litúrgia de les Hores. I l’alegria perquè l’esperança ha trobat resposta en Jesús. Una referència molt oportuna, tant pel jubileu que celebrem enguany, com pels difícils i obscurs temps que corren. Segurament, no són pas temps més foscos que els de l’època de Jesús. Però ens veiem avui empesos a filar prim i a discernir brots d’esperança enmig de la fragilitat i la impotència pròpia i aliena.
Per cert, que val la pena de llegir el llibre del filòsof coreà Byung-Chul Han sobre l’esperança (L’esperit de l’esperança. Contra la societat de la por, Herder 2024). “A diferència de l’optimisme a qui no li manca res ni està de camí cap enlloc, l’esperança suposa un moviment de recerca. És un intent de trobar ancoratge i rumb. Potser és precisament per això que ens llança vers el desconegut, cap a la intransitat, cap a l’obertura, cap al que encara no és, perquè no es queda en el que ha estat ni en el que ja és. Posa rumb cap al que encara ha de néixer. Surt a la recerca de la novetat, de la diferència total, del que mai no ha existit.” Una cita que té molts punts en comú amb l’Evangeli d’avui.
