En la primera sentència sobre el Paràclit podem llegir: “I jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres (μεθʼ ὑμῶν) per sempre. Ell és l’Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins vostre (ἐν ὑμῖν) (Jn 14,16-17).

En aquesta sentència, Joan aplica a l’Esperit Sant el terme “un altre Paràclit” (ἄλλον παράκλητον), per descriure la funció d’assistència dels deixebles en la seva missió, sostenint-los en la fe. El concepte de “Paràclit” prové del camp semàntic jurídic i es tradueix com a “advocat”, “consolador”, “el qui ajuda”. Serà l’advocat que donarà consol a la comunitat, quan sigui perseguida a causa de la fe.

És rellevant que el Senyor esmenta que l’Esperit tindrà dues formes d’estar present entre els deixebles. La primera presència de l’Esperit és la del temps anterior a la Pasqua. En aquest primer temps, l’Esperit només manifesta una presència exterior, es troba “al costat” (μεθʼ ὑμῶν) d’ells. Malgrat tot, a partir de la glorificació, i durant tot el temps posterior a la Pasqua, l’Esperit passa a fer estada “dins” (ἐν ὑμῖν) d’ells, com en un temple.

En efecte, en Jn 20,22, el Ressuscitat els in-sufla (“bufar-dins”: ἐνεφύσησεν) l’Esperit Sant. El sentit del verb “in-suflar” suggereix el moviment interioritzador de l’Esperit. Aquest s’instal·la en les consciències dels deixebles.