En el passatge que llegim aquest diumenge es distingeixen quatre moments: 1) la manera de pregar, en negatiu i en positiu, pregària aquesta última que ben aviat cristal·litzà en el Parenostre com a pregària personal i comunitària de Jesús, segons ens l’ha conservada el Còdex Beza: “Pare nostre que estàs en els cels”, i que Lluc diferencia netament del pare terrenal a qui al·ludirà tot seguit; 2) la paràbola de l’amic inoportú, amb l’accent posat en la importunitat i impertinència de qui va a trobar el seu amic a mitjanit; 3) l’eficàcia de la pregària expressada primerament a base de tres trilogies, prenent com a model un pare terrenal, i seguidament 4) posada en contrast amb el Pare del cel: “Si, doncs, vosaltres, que sou dolents, sabeu donar dons bons als vostres fills, quant més el Pare, el del cel, donarà un do bo als qui li ho demanin!”  Els “dons bons” que els pares terrenals saben donar al seus fills participen ja d’antuvi del “do bo” que el Pare del cel donarà amb escreix a tots els qui li ho demanin, sense condicionaments ni cap mena de mediacions. La majoria de manuscrits, en canvi, en comptes de “donarà un do bo”, llegeixen “donarà Esperit Sant”, el do per excel·lència que van fer les primeres comunitats cristianes com a fruit de l’experiència de l’Esperit. Tanmateix, l’efusió de l’Esperit Sant sobre els creients, Lluc l’ha reservada per al segon volum del seu escrit com a senyal de la Promesa ja realitzada.

El llenguatge de Jesús és planer, és la llengua que va mamar de petit i que va anar consolidant a partir de les moltíssi­mes experiències viscudes tant abans com després que, als trenta anys, fes l’experiència radical al desert de Judà de ser ell el Messies d’Israel i que va poder elucidar gràcies al mestratge de Joan Baptista. Totes les imatges emprades per Jesús han estat preses de la vida quotidiana, sense que s’hi pugui detectar ni un bri del llenguatge religiós que havia sentit tan sovint a la sinagoga i de jove al Temple.