L’actitud de Pere davant el prodigi que el Senyor ha propiciat és la d’aquell que no només no se’n sap avenir, de la meravella que acaba d’experimentar, sinó sobretot la d’aquell que reconeix reverent la distància infinitament gran que el separa del seu Senyor: “Senyor, allunyeu-vos de mi, que soc un pecador.” Humanament, aquella era una pesca impossible: “Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res.” Però, per la paraula del Senyor, aquella paraula que ha establert un fortíssim vincle de confiança entre ell i Pere, de proximitat, aquest darrer executa confiadament allò que Jesús li demana: “Però ja que vós ho dieu calaré les xarxes.”
Aquesta és la confiança que el Senyor demana de cada un de nosaltres: la confiança que brolla de l’escolta i l’acollida de la seva paraula, que ens invita a estrènyer un vincle profund i ferm que ens fa propers com a amics de Crist: “Ja no us dic servents (…) a vosaltres us he dit amics”, llegim a l’Evangeli segons sant Joan. La intimitat que es produeix entre el deixeble i el Mestre és la dels amics, la intimitat d’aquell que vol parlar-nos al cor. Però alhora, davant la sorprenent obra del Senyor de fer-se proper i amic, Ell que era de condició divina, d’abaixar-se per fer-se semblant als homes i morir en mort de creu per nosaltres, davant d’aquesta meravellosa acció, malgrat la intimitat i la proximitat a la qual se’ns invita, experimentem també alhora la immensa distància que hi ha entre Mestre i deixeble: “Senyor, allunyeu-vos de mi, que soc un pecador.” I aquesta confessió, que ens situa en la nostra veritat, paradoxalment estreny més els llaços d’amistat, de confiança i de profunda intimitat entre deixeble i Mestre.
És el mateix Senyor qui diu a Pere després d’aquesta confessió: “No tinguis por.” La confessió de la distància que neix de la condició pecadora de l’home apropa més el deixeble al seu Senyor. I aquesta és la profunda veritat de tot home i de tota dona que venen en aquest món: Déu, en Jesús, vol fer-se proper a cadascun de nosaltres oferint-nos la seva amistat, i aquesta amistat s’aferma en nosaltres en la mesura que reconeixem la nostra indignitat. Un regal, el de la seva amistat que, si confessem humilment el que som, es multiplica i s’envigoreix amb el do de la seva presència: “No tingueu por”; “Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món”. Quin altre motiu més gran podem esperar per abandonar-nos confiadament al Senyor?
