El doctor mossèn Josep Perarnau i Espelt ha passat d’aquest mon. Nascut l’any 1928, va perdre el pare a la batalla de l’Ebre; estudià després al seminari de Solsona i fou ordenat sacerdot el 1953, durant el Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona. Fou vicari de Cardona i de seguida professor al seu seminari. Va llicenciar-se en Teologia a Salamanca. Nomenat bisbe de Sogorb el dr. Pont i Gol, que també professava a Solsona, se’l va endur i així els anys seixanta Perarnau va tenir l’oportunitat d’anar al Concili Vaticà II. Aquella experiència eclesial el va dur a estudiar el textos conciliars amb peu de rei i a traduir-los en català.
Durant anys els estius els passava a Munic, substituint rectors d’allí durant les vacances. A Munic va contactar amb Grabmann, estudiós del pensament medieval, i sobretot fou lector habitual a la Bayerische Staatsbibiothek. Després del Concili, va participar activament en la creació de la Facultat de Teologia de Catalunya, de la qual fou també professor, i de la Revista Catalana de Teologia.
Sens dubte l’experiència del Concili i les seves llargues estades a Itàlia i a Alemanya el van alliberar dels rellents del que durant el franquisme era moneda corrent a la Península. Aleshores, a part de llicenciar-se en Història a la UAB i de redactar moltes editorials al diari Tele/Exprés, s’embarcà en l’empresa a la qual va dedicar les hores més fecundes de la seva vida: l’anuari Arxiu de Textos Catalans Antics, editat provisionalment per la Fundació Jaume Bofill i de seguida absorbit per l’Institut d’Estudis Catalans, del qual ha estat membre des de l’any 1990.
En aquest marc tota la seva potència intel·lectual, el seu afany de rigor i de fer obra ben feta i la seva increïble capacitat de treball es van combinar a la perfecció. Estudiós de Llull i del seu oponent, Nicolau Eimeric, editor d’Arnau de Vilanova, estudiós de Vicent Ferrer, del Cisma d’Occident, de Benet XIII, de la biblioteca papal de Peníscola i de tantes altres coses grans i petites, deixa una obra que marca època pels resultats obtinguts i per les perspectives àmplies del seu treball.
Al revés de tants catalans que creuen en Déu i no els interessa la religió i, en canvi, els interessa Catalunya però no hi creuen, Perarnau ha estat un creient cristià i català de dalt a baix, i ha treballat en el que per a ell constituïa una fe indissoluble amb una empenta que fa enveja . Déu n’hi do del balanç, un balanç que ara tot just acaba de començar.
