Com impacta en les entitats que treballeu a peu de carrer la situació de col·lapse dels serveis socials?
Estevem vivint una arribada constant de persones, de manera que avui el sensellarisme ja pràcticament és fruit de la immigració. Per tant, són persones que no tenen documentació, que han arribat sense una xarxa d’acollida i que es troben dormint al carrer. Avui comptar amb una xarxa d’acollida és molt difícil, perquè l’habitatge és pràcticament impossible per a les persones que ja són aquí. L’increment d’arribades més significatiu que detectem és el procedent del nord d’Àfrica, d’Algèria, i de l’Àfrica sub-sahariana, especialment de Gàmbia i del Senegal, països molt afectats per la sequera. I després també hi ha un creixement molt significatiu de la presència d’Amèrica Llatina, que en aquest cas inclou dones que es troben en una situació molt preocupant. Estan arribant moltes dones de Perú i Colòmbia, països que es troben en crisi. Són dones que normalment arriben en avió perquè algú està disposat a acollir-les però que al cap de quinze dies les fan fora i es queden al carrer. A l’Hospital de Campanya cada setmana acollim 35 persones noves.
35 persones noves cada setmana que se sumen a les que ja acollíeu?
No és ben bé així, perquè hi ha força mobilitat. Pràcticament tota la gent que arriba a Barcelona passa per l’Hospital de Campanya, és com si fos la zona d’arribades de l’aeroport, però després es distribueix. Tenim un perfil de persona jove que arriba amb perspectives de feina. Per tant, estem veient un tipus de població en situació de carrer que té moltes possibilitats de sortir-se’n. Ara bé, el problema és que no tenen papers ni accés a l’habitatge. En aquest sentit, Barcelona ja no és un lloc d’integració per a aquestes persones ni en clau d’habitatge ni d’idioma, per això cal la implicació de tot el territori de Catalunya, i en això ha d’actuar la Generalitat de Catalunya. Hi insisteixo: no estem parlant de persones en situació desestructurada i que necessiten serveis socials d’atenció, sinó una capacitat laboral i una inserció cultural, que no és únicament la llengua, sinó que també engloba una sèrie d’hàbits d’avaluació laborals que aquí són diferents que als seus països. Les migracions dels anys 50-60 tenien un lloc per sortir i per arrelar-se, però ara no el tenen.
“Pràcticament tota la gent que arriba a Barcelona passa per l’Hospital de Campanya, és com si fos la zona d’arribades de l’aeroport”
Què està fallant a nivell d’administracions?
El més important és poder tenir els documents en regla per accedir a una feina. Tenim un problema social de manca de treballadors i molta gent que no té papers. Ara, per exemple, hi ha un hotel a Barcelona que no s’ha pogut obrir perquè no hi ha treballadors. I passarà que les residències d’avis no tindran treballadors. O sigui, nosaltres, quan tenim una persona amb documentació i en situació de carrer, ràpidament li trobem una feina. En segon lloc, l’accés a l’habitatge. Nosaltres tenim joves que han fet amb nosaltres el procés, que estaven al carrer, que després han estat en pisos nostres i que ara ja tenen documentació i feina, però no troben una habitació per llogar no únicament pel preu, sinó també per un tema de discriminació. Per això contactem amb fundacions que lloguen pisos i que després els relloguen a aquests joves. Dit això, crec que anirem a un escenari on les empreses hauran de garantir un habitatge als seus treballadors, com antigament es feia amb les colònies tèxtils. Això ja està passant a l’hostaleria. Hi ha hotels que posen una planta a disposició dels treballadors. Dit això, hem de ser conscient que no hi ha cap administració pública que pugui resoldre aquestes problemàtiques per si sola,perquè són d’una enorme complexitat. Per tant, ens trobem que no únicament és la incapacitat de gestió pública que existeix, sinó també la impotència de la gestió pública davant l’alçada dels propis problemes. Cal dir també que el fet que tinguem alineat el Govern central, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, tots d’un mateix color polític, no està canviant el panorama.
“Anirem a un escenari on les empreses hauran de garantir un habitatge als seus treballadors, com antigament es feia amb les colònies tèxtils”
Cada dia venen a esmorzar a l’Hospital de Campanya unes 220 persones. El servei està saturat?
Nosaltres cada vegada tenim més persones i en deixem fora. Hem d’assumir els límits que tenim de l’acollida, perquè no únicament es tracta de disposar de menjar, sinó també de fer un acompanyament. Les persones que venen a esmorzar, dinar o sopar s’identifiquen i els fem una entrevista social. Tenim unes 220 persones a esmorzar, unes 130 a dinar i unes 150 a sopar. N’hi ha que són les mateixes, però hem de dir que cada dia passen per l’Hospital de Campanya unes 400 persones diferents que venen a menjar o als altres serveis: salut mental, medicina general… De vegades tenim persones que pateixen problemes de salut mental i que estan al carrer sense intervenció pública. I això és un veritable problema perquè són pocs però fan molt soroll. Llavors, es valora molt la migració per aquest tipus de persones que necessitarien una intervenció social pública d’emergència perquè no poden estar així al carrer.
Segons el recompte d’Arrels Fundació, a Barcelona hi ha unes dues mil persones dormint al carrer.
Hi ha més de dues mil persones. Les xifres del recompte són les persones que es veuen, mentre que n’hi ha moltes que no hi apareixen, com les que dormen en cotxes, a Montjuïc o a Collserola. M’atreviria a dir que són prop de tres mil les persones que dormen al carrer de Barcelona. Després, n’hi ha moltes que, menys dormir, es passen tot el dia al carrer. És previsible que els campaments creixeran, perquè és tanta la població que dorm al carrer que s’agrupa per protegir-se.
“M’atreviria a dir que són prop de tres mil les persones que dormen al carrer de Barcelona”
A nivell públic, el discurs que preval és el de la seguretat. Tenim un problema de seguretat?
Hi ha un desplaçament del discurs polític vers la seguretat que no aborda la globalitat del problema que tenim damunt la taula. És a dir, plantejar això com un problema de seguretat és una reducció molt greu. No únicament tenim un problema humanitari, sinó també del funcionament econòmic de la ciutat, perquè no tindrem treballadors. En aquest sentit els discursos de l’extrema dreta són sempre molt perillosos, i veiem com ja estan influint en la tendència de vot de la ciutadania. També estan influint en els partits polítics més clàssics. Si el sostre que oferim a les persones que arriben és la presó, des del punt de vista de la gestió és el sostre més car i, des del punt de vista social, el més conflictiu. A més, estem abordant una situació que no correspon només a una ciutat o un país, sinó que és molt general: l’empobriment de l’Àfrica, l’enfonsament d’Amèrica Llatina… La presència dels càrtels de la droga i de les mares són autèntics estats dintre de l’Estat que obliguen molta gent a emigrar no per pobresa econòmica sinó per la inseguretat de la seva vida. Tenim dones que estan vivint als carrers de Barcelona perquè els han matat un germà perquè no pagava un impost a les mares.
“No únicament tenim un problema humanitari, sinó també del funcionament econòmic de la ciutat, perquè no tindrem treballadors”
Quina és la major vulnerabilitat de les dones en situació de sensellarisme?
Les dones normalment no les veiem dormint al carrer, però hi són i viuen situacions molt més amagades. Una dona fins i tot accepta oferir serveis sexuals a canvi d’un habitatge. Per això, la situació de les dones és molt més complicada, encara més les que no tenen documentació. En aquest sentit, fins i tot hi ha situacions rocambolesques. Li hem arribat a recomana a una dona que digui que és lesbiana perquè així serveis socials l’ajudarà més ràpidament. Veiem que la visió de l’emergència està molt lligada a ideologies que a vegades desdibuixen la realitat concreta.
Dispositius com els albergs d’emergència tenen una llarga llista d’espera.
De fet, la llei de sensellarisme preveu que els serveis tinguin una capil·laritat per tot el territori, perquè faran possible el creixement econòmic de tot Catalunya. Sense treballadors, no hi ha futur econòmic.
“Anirem a una més forta conflictivitat entre països i dins dels mateixos països”
Barcelona està experimentant l’arribada de persones d’altres zones de l’àrea metropolitana?
Sí, tant a nivell internacional com nacional. Per exemple, el tancament de fronteres d’Itàlia i França fa que molta gent es quedi a Espanya. I a nivell de l’àrea metropolitana de Barcelona veiem que hi ha ciutats com Santa Coloma de Gramenet, Badalona o l’Hospitalitat de Llobregat que no fan empadronaments, cosa que és un incompliment de la llei. Aquests municipis no consideren que aquest tema formi part de les seves prioritats, perquè no es tradueix en vots, però alhora arrossega un tipus de conflictivitat que esquitxarà tothom i a qualsevol lloc. Si partim del fet que l’empadronament és la base per sortir del carrer, impedint-lo hem begut oli perquè els neguem tota possibilitat de sortir-se’n. Soc molt pessimista respecte de la resposta a la qüestió de la pobresa. Crec que no s’hi està donant resposta i que anirem a una més forta conflictivitat entre països i dins dels mateixos països. La gent no és gaire conscient de l’escenari que ens trobarem d’aquí a uns anys a nivell de conflictivitat social i fins i tot militar. Una protecció tan forta dels territoris s’afegirà a una conflectivitat social també molt forta.
