Acabem de viure un temps fort, un temps important en la vida de l’Església: la mort d’un Papa extraordinari i el regal d’un nou Papa, que s’ha guanyat ja el cor dels fidels.
En efecte, només sortir al balcó de la basílica de Sant Pere, davant la multitud que l’esperava joiosa, ens va donar el millor regal de Pasqua, la pau de Crist: “Que la pau sigui amb tots vosaltres!” I parlava de la pau de Crist, de la pau pasqual, aquella de què parla l’Evangeli que comentem: “Us deixo la pau, us dono la meva pau.” Aquella pau que, no essent com la que dona el món, expressa la regeneració del gènere humà produïda per la mort i la resurrecció de Crist; la pau que manifesta la victòria definitiva sobre el desordre que el pecat havia introduït a l’obra creadora de Déu, sotmetent-la al dolor, al sofriment i a la mort. Aquella pau que neix de la reconciliació de tot en Crist. I aquesta pau és la que ens ha desitjat la primera salutació del papa Lleó XIV.
Una pau que té com a qualitats, tal com ell mateix les ha definides, ser desarmada i ser capaç de desarmar. Perquè quan la humanitat viu de la pau de Crist, les armes, i l’odi que les acompanya, no tenen cabuda i les relacions humanes esdevenen fraternes. Per això el Papa afegia a aquest desig de viure de la pau de Crist, una súplica perquè, sense por, caminéssim units amb Déu i entre nosaltres, tot recordant que estem sempre a les mans de Déu.
Per això, també aquest Evangeli demana que no tinguem por i que els nostres cors s’asserenin. No es tracta de no veure la realitat del nostre món, de no ser conscients dels nostres problemes i dels perills que comporten les ambicions d’uns pocs dirigents d’aquest món per la pau del món. Es tracta de comprendre que la pau definitiva no ve del món, dels seus paràmetres i de les seves negociacions, gairebé sempre subjectes a interessos particulars, sinó que ve del Crist ressuscitat, que converteix els cors i hi envia el seu Esperit Sant, l’Esperit d’amor. Perquè, allí on hi ha l’Esperit, hi ha Déu, hi viu l’amor: un amor que ens agermana, lluny de tot odi i distinció, perquè ens fa reconèixer allò que som profundament als ulls de Déu: criatures de Déu, fills de Déu, germans en el Crist. Aquesta és la vertadera pau que el papa Lleó ens desitjava tot estrenant el seu pontificat.
Demanem a l’Esperit Sant que vingui als nostres cors, perquè la pau del Senyor romangui en nosaltres: “Veniu, Esperit Sant!”
