A Jn 16,8, el Paràclit té la funció de “convèncer” o “provar” de manera directa el món sobre el pecat, la justícia i el judici, revelant la veritat pel que fa a Jesús.

Per això, el Paràclit actua, no de manera pública (com en un tribunal), sinó en la consciència íntima dels deixebles, per provar-hi la culpabilitat del món, i així enfortir la fe dels deixebles, que en el món viuen en una situació de proves contínues, i es troben en el perill de sucumbir a l’escàndol.

Als ulls del món incrèdul, la mort ignominiosa de Jesús al patíbul va deixar els deixebles orfes i desemparats. Tot al seu voltant va en contra d’ells; de part del món pateixen persecucions i odi. Per això, per contrarestar aquesta imatge adversa, el Paràclit posa davant dels deixebles una imatge contraposada que prova que aquesta situació és una realitat aparent.

El Paràclit porta a terme un procés de revisió en què demostra que no és Jesús el derrotat i el jutjat, sinó el món que l’ha rebutjat i que no creu en Ell.

Aquest “procés de revisió”, mitjançant el qual el Paràclit descobreix i convenç que el pecat per antonomàsia és no creure en Jesús, enforteix la fe dels deixebles i els reafirma en la seva opció per Jesús.

El Pecat no és primordialment fallada moral, sinó que és una postura fonamental que determina la totalitat de l’home en el seu fallar, el seu tancar-se, en la seva desconfiança contra Déu i el seu Enviat (Jn 8,21-47).