Novembre ens ha deixat la Jornada Mundial dels Pobres. El papa Lleó subratlla que “la condició dels pobres representa un crit que, en la història de la humanitat, interpel·la constantment la nostra vida, les nostres societats, els sistemes polítics i econòmics, i especialment l’Església. Al rostre ferit dels pobres trobem imprès el patiment dels innocents i, per tant, el mateix patiment de Crist”.

Són moltes les classes de pobresa. Vivim en una societat que privilegia alguns criteris d’orientació de l’existència i de la política, marcats per nombroses desigualtats. A les “velles pobreses” se n’agreguen d’altres de noves, més subtils i perilloses.

Lleó XIV ens recordava que els pobres són al cor de la vida i en la missió de l’Església, perquè en ells Déu ens crida a viure l’Evangeli amb esperança i solidaritat: “És una regla de la fe i un secret de l’esperança que tots els béns d’aquesta terra, les realitats materials, els plaers del món, el benestar econòmic, tot i que importants, no són suficients per fer feliç el cor. Les riqueses molts cops enganyen i condueixen a situacions dramàtiques de pobresa, la més greu de totes és pensar que no necessitem Déu i que podem tirar endavant la pròpia vida independentment d’Ell. Tornen a la ment les paraules de sant Agustí: ‘Que Déu sigui tota la teva presumpció: sent-te indigent d’Ell, i així estaràs ple d’Ell. Tot allò que posseeixis sense Ell, et causarà un gran buit.’ La ciutat de Déu, en conseqüència, ens compromet amb les ciutats dels homes.”