“L’status quaestionis al voltant de la recerca històrica i la recerca teològica, considerades en les seves implicacions recíproques, exclou la possibilitat de procedir en la direcció de l’admissió de les dones al diaconat entès com a grau del sagrament de l’orde. A la llum de la Sagrada Escriptura, de la Tradició i del Magisteri eclesiàstic, aquesta valoració és sòlida, encara que avui no permet formular un judici definitiu, com en el cas de l’ordenació sacerdotal.”
Aquest és el resultat a què ha arribat la segona comissió presidida pel cardenal arquebisbe emèrit de L’Aquila, Giuseppe Petrocchi, que per mandat del papa Francesc havia examinat la possibilitat de procedir a l’ordenació de dones diaconesses i que va acabar els seus treballs el mes de febrer passat. Així es llegeix a l’informe de set pàgines que el cardenal va enviar a Lleó XIV el 18 de setembre passat i que ara es fa públic per voluntat del Papa.
En la primera sessió de treball (2021), la comissió va arribar a la conclusió que “l’Església ha reconegut en diferents èpoques, llocs i formes el títol de diaca/diaconessa referit a les dones, atribuint-li un significat no unívoc”. El 2021, per unanimitat, el debat teològic va fer afirmar que “l’estudi sistemàtic del diaconat, en el marc de la teologia del sagrament de l’orde, planteja interrogants sobre la compatibilitat de l’ordenació diaconal de les dones amb la doctrina catòlica del ministeri ordenat”. També per unanimitat, la comissió es va pronunciar a favor de la institució de nous ministeris que “podrien contribuir a la sinergia entre homes i dones”.
A la segona sessió de treball (juliol del 2022), la comissió va aprovar (amb 7 vots a favor i un en contra) la formulació que figura íntegrament al principi d’aquest article, que exclou la possibilitat de procedir a l’admissió de les dones al diaconat com a grau del sagrament de l’orde, però sense formular avui “un judici definitiu”.
Finalment, a la darrera sessió de treball (febrer de 2025), després que, seguint les indicacions del Sínode, es permetés a tothom que ho desitgés enviar la seva contribució, la comissió va examinar tot el material rebut. “Encara que les intervencions rebudes van ser nombroses, les persones o grups que van enviar els seus treballs només van ser vint-i-dos i representaven pocs països. Per tant, encara que el material és abundant i, en alguns casos, hàbilment argumentat, no es pot considerar com la veu del Sínode i molt menys del poble de Déu en conjunt.”
L’informe resumeix els pros i els contres. Els favorables sostenen que la tradició catòlica i ortodoxa de reservar l’ordenació diaconal (però també la presbiteral i episcopal) només als homes sembla que contradigui “la condició d’igualtat entre l’home i la dona com a imatge de Déu”, “la mateixa dignitat dels dos gèneres, basada en aquesta dada bíblica”; la declaració de fe que: “ja no hi ha jueu ni grec, ni esclau ni lliure, ni home ni dona, perquè tots vosaltres sou un en Crist Jesús” (Gàlates 3,28); el desenvolupament social “que preveu la paritat d’accés, per a tots dos gèneres, a totes les funcions institucionals i operatives”.
“És necessari un rigorós i ampli examen crític realitzat sobre el diaconat en si mateix, és a dir, sobre la identitat sacramental i la missió eclesial”
A la banda oposada s’ha plantejat aquesta tesi: “La masculinitat de Crist, i per tant la masculinitat dels qui reben l’ordenació, no és accidental, sinó que forma part integrant de la identitat sacramental, preservant l’ordre diví de la salvació en Crist. Alterar aquesta realitat no seria un simple ajustament del ministeri, sinó una ruptura del significat nupcial de la salvació.” Aquest paràgraf es va sotmetre a votació i va obtenir 5 vots a favor per confirmar-ho amb aquesta formulació, mentre que els altres 5 membres van votar a favor de la seva eliminació.
Amb 9 vots a favor i un en contra, es va expressar el desig que s’ampliï “l’accés de les dones als ministeris instituïts per al servei de la comunitat (…), assegurant així també un reconeixement eclesial adequat a la diaconia dels batejats, en particular de les dones. Aquest reconeixement serà un signe profètic, especialment allà on les dones continuen patint situacions de discriminació de gènere”.
En les seves conclusions, el cardenal Petrocchi subratlla que hi ha “una intensa dialèctica” entre dues orientacions teològiques. La primera afirma que l’ordenació del diaca és per al ministeri i no per al sacerdoci: aquest factor obriria el camí cap a l’ordenació de diaconesses. La segona, en canvi, insisteix “en la unitat del sagrament de l’orde sagrat, juntament amb el significat esponsal dels tres graus que el constitueixen, i rebutja la hipòtesi del diaconat femení: assenyala, a més, que si s’aprovés l’admissió de les dones al primer grau de l’orde, resultaria inexplicable la seva exclusió dels altres”.
Per això, segons el cardenal, és indispensable, per continuar amb l’estudi, “un rigorós i ampli examen crític realitzat sobre el diaconat en si mateix, és a dir, sobre la identitat sacramental i la missió eclesial, aclarint alguns aspectes estructurals i pastorals que actualment no estan completament definits”. De fet, hi ha continents en què el ministeri diaconal és “gairebé inexistent” i altres en què opera amb activitats que sovint “coincideixen amb les funcions pròpies dels ministeris laïcals o dels ministres en la litúrgia”.
