El Concili convocat per l’emperador Constantí i celebrat a la basílica de Santa Eufèmia de la ciutat de Nicea, entre el 20 de maig i el 25 de juliol de l’any 325, fou el primogènit dels que amb el temps s’anomenaran concilis ecumènics i universals de l’Església en els seus 2.000 anys d’història.

Nicea encapçala la llista dels 21 concilis universals celebrats per l’Església catòlica. Però on radica la seva originalitat que fa que celebrem amb tanta atenció el seu 1.700 aniversari? Aquest privilegi li escau precisament en ser reconegut com el primer Concili ecumènic per totes les esglésies cristianes (catòlica, ortodoxa i protestants).

El terme grec Oikoumene (que etimològicament vol dir terra/espai habitat) té la seva arrel en la paraula oikos (casa) i en el verb oikeo (viure a casa pròpia). Nicea és primogènit en ser el primer Concili en què les esglésies cristianes es miren, senten i proclamen com una casa comuna, amb un llenguatge comú, amb una fe comuna que es professa per primer cop amb un credo comú.

No és que el sentiment d’unitat no fos present anteriorment, evidentment que ho és ja des l’era apostòlica; però també és cert que al llarg dels segles el risc de ruptures, cismes, separacions, s’havia anat manifestant cada cop amb més força, sent l’arrianisme un dels seus exponents més clars i perillosos. Nicea, i a partir d’ell els concilis reconeguts com a ecumènics, seran la garantia que “estem a la casa comuna”, que “habitem dins la casa que és l’Església”. Qui no accepti un d’aquests concilis o alguns aspectes del mateix, estarà “fora de la casa”, haurà trencat la comunió i per tant, en no professar la fe catòlica ni viure l’ortodòxia de la fe quedarà exclòs, separat, de la comunitat. El Concili ecumènic és l’eina que té l’Església per identificar les actituds, llenguatges i doctrines que trenquen la comunió. Des de Nicea fins al Vaticà II els concilis ecumènics són el garant i la protecció contra les heretgies que volen dividir o confondre; que atempten contra la comunió i l’autoritat; que deformen el Depositum fidei adaptant-lo i empetitint-lo a la seva mesura. Els concilis ecumènics són els que determinen qui “viu dins la casa”, que és l’Església.

Per això, tant els que rebutjaren Nicea en el segle IV, com els qui rebutgen el Vaticà II en els nostres dies, queden marcats i senyalats pels focus conciliars, que són llum que indica on és la casa eclesial, i que a la vegada identifiquen la foscor que hi ha fora, aleshores i avui.