“Freud va contribuir molt positivament a descriure algunes formes de religiositat neuròtiques obsessives i certes creences religioses pseudodelirants que havia observat en els seus pacients. Però sobretot va formular el caràcter psicopatològic que s’amaga en una religiositat punitiva i persecutòria, tal com ell, jueu, l’havia detectat, i els sentiments de culpabilitat no sana que podia generar. Es comprèn, doncs, que hi hagués resistència per part de determinats ambients religiosos a admetre la teoria psicoanalítica que Freud havia inaugurat.” L’eminent psiquiatre, el jesuïta Jordi Font i Rodón, explicava així [Espiritualitat i salut mental. Una aproximació psicològica, Fundació Joan Maragall, Quadern n. 76] que la Congregació del Sant Ofici prohibís —a través d’un monitum publicat el juliol del 1961— a tot clergue o religiós que practiqués la funció de psicoanalista i, a més, que cap sacerdot, religiós o religiosa acudís al psicoanalista si no era amb el permís del bisbe i per causa greu.

Certament, en aquestes sis dècades la percepció i visibilització de l’àmbit de la salut mental ha canviat molt a l’Església, fins al punt que el papa Francesc, referint-se a la seva situació de dificultat personal a finals dels 70 en el context de la dictadura militar a l’Argentina admetia que “durant gairebé un any em va ajudar una psiquiatra, una dona jueva molt sàvia i capaç: anava a veure-la un cop per setmana i les seves instruccions sempre em van ser útils” [Esperança. L’autobiografia. Rosa dels Vents, 2025]. O el cas de Lleó XIV, que pateix insomni, segons revelava l’oficial del Dicasteri de la Doctrina de la Fe, Jordi Bertomeu, en una entrevista recent al Diari de Tarragona.

“És important que els sacerdots siguem conscients que necessitem ser ajudats per poder ajudar els altres”, indica mossèn Emili Gil, consiliari del servei.