L’església de Sant Medir es va omplir de persones que volien agrair el mestratge de Mn. Josep Bigordà, tant en l’acompanyament en la vida, com en tantes activitats pastorals, com la mateixa coral de la parròquia que va cantar en la celebració. Un home de consell, que sabia escoltar i dir la paraula oportuna.

Havia viscut el Concili com a periodista, com a capellà, com a intel·lectual, a dins de la comunitat i en el conjunt de la diòcesi. Amb una passió tranquil·la. Tothom ha reconegut en ell, el company de camí eclesial i l’amic capaç d’entrar a fons en l’evangeli i en el seu anunci i transmissió.

Llegíem els seus comentaris aguts amb plaer. Ens sentiem alliberats, amb les seves paraules, perquè les deia amb un esperit molt lliure, i a la vegada matisant curosament la seva crítica. No volia ferir o inquietar sinó precisar el que ell considerava més just i aclaridor.

M’ha vingut a la memòria una paraula a la qual ell tenia un especial apreci. Una paraula que l’inspirava com a expert en Dret canònic i a la vegada com a coneixedor de l’experiència humana i els seus valors. L’ epiqueia. He volgut fer memòria però no he recordat exactament la notícia de referència que ell interpretava des d’aquesta perspectiva. Es tracta, amb l’epiqueia, de no aplicar la llei d’una manera literal i matussera sinó atenent al seu esperit. Alliberar la llei del seu encotillament i retornar-la al sentit del valor humà i pedagògic que finalment té. Ja no diguem evangèlic, que també.

No puc deixar de pensar què diria avui Mn. Josep Bigordà, en les seves columnes periodístiques, dels posicionaments de tants tribunals que fan i escriuen i sentencien, tot el contrari del que haurien de defensar.

El Concili va ser un alliberament perquè s’hi va aplicar molta epiqueia. Així va ser que en Josep Bigordà el podem definir com una personalitat que escrutava els “signes dels temps” i en feia lectures per construir el futur de l’Església amb epiqueia.