Parlar de la mort no és fàcil. Ens incomoda, ens descol·loca i, de vegades, preferim no pensar-hi. El missatge de Jesús és de vida plena, però està marcat per l’ombra de la mort. Ell ens ensenya, però sobretot ens il·luminen els seus gestos i la seva actitud.

Jesús sabia que el seu camí passava per la creu. No la buscava, però tampoc la va defugir. La va acceptar com a part de la seva missió i va preparar els seus. També es va preparar ell, pregant davant del Pare. A l’Hort de les Oliveres el veiem vulnerable, pregant amb por i amb angoixa. No amaga la set, la tristesa ni la solitud. Però confia en el Pare.

Jesús afronta la mort amb coratge. Quan l’arresten, fa un pas endavant i protegeix els deixebles. Davant d’un judici injust conserva la dignitat: respon amb una veritat rotunda i, davant de la burla, calla. Resisteix el dolor, avança cap al Calvari i, fins i tot clavat a la creu, continua pensant en els altres: consola les dones de Jerusalem, té cura de la seva mare, perdona el bon lladre. La seva darrera paraula és d’entrega: “Pare, a les teves mans encomano el meu esperit.” Viu donant-ho tot i mor donant-ho tot.

Jesús ens ensenya que preparar-se per morir bé és aprendre a viure, donant la vida pels altres. Dediquem la nostra vida, que passa tan de pressa, a quelcom que valgui la pena? Ens donem? Abracem la nostra finitud? Cuidem els nostres i parlem de la mort amb una franquesa serena? En els moments més durs, continuem pregant? Demanem ajut quan ja no tenim forces? Continuem estimant? Mantenim la dignitat enmig del patiment?

Ens abandonem, sabent que, en el moment decisiu, no hi ha un abisme sense sentit, sinó unes mans amoroses que ens esperen?