Ha mort a 98 anys mossèn Climent Forner i Escobet. Havia nascut a Manresa l’any 1927, però sempre ha estat un home de Berga. Va escriure en la dedicatòria de la seva poesia reunida Preneu-m’ho tot, deixeu-me la Paraula (Poesia, 1945-2007) (editada per Jaume Huch, Edicions de L’Albí, 2007): «A Berga, la meva màtria / I a Catalunya, la meva pàtria».
Ha estat un poeta i un escriptor d’una talla excepcional: jo sempre he pensat que era el més gran dels poetes catalans vivents. Salvador Espriu, en una trobada que van tenir a Barcelona, després d’haver llegit Els únics mots (1964), on Climent, poeta-capellà, havia escrit: «Ara, Senyor, ja puc morir, / fits els meus ulls en el retaule: / Heus aquí el Pa, heus aquí el Vi, / que he consagrat, damunt la taula. // He dit els únics mots a dir / (tota la resta és pura faula), / i del no-res d’on vaig eixir / ho creo tot amb la paraula», va dir a Mn. Climent: «Si vostè es creu de veritat el que ha escrit, és el millor poeta del món.»
La seva poesia va tractar tota mena de temes: «Darrere de casa / hi havia la plaça, / la Plaça del Forn,/ la plaça més bella/ del món.»; «Sota de casa / hi ha un sabater que martelleja el temps.»; «No comprenen que l’humor / és una forma d’amor, / potser la més refinada.»
Climent Forner tenia el do de la paraula: el seu dietari Un llarg hivern a Castellar de N’Hug (Diari d’un rector) (1996) és una obra mestra de la literatura catalana contemporània. És un llibre redactat amb una sinceritat punyent i amb una prosa bellíssima; l’autor hi va desgranant la vida interior i exterior d’un món llunyà, on la natura i les persones manifesten el que, parafrasejant Kundera, podríem anomenar la «insuportable lleugeresa de l’ésser».
Climent Forner és, per damunt de tot, el poeta de la Paraula — «La Paraula estava amb Déu / i la Paraula era Déu» escriu l’Evangeli segons Joan—: «Picapedrer de mots a tot escaire, / treballo a so d’amor de dia i nit / bastint un temple obert a l’infinit, / però que resta i restarà a mig aire./ (…) Pobre de béns, de benaurances ric, / em vaig guanyant el cel a cops de pic. / Preneu-m’ho tot, deixeu-me la Paraula.»
Climent Forner estimava amb passió la nostra llengua: «Mort el meu poble, aquesta llengua morta, / soc un estrany a casa dels meus pares; / desposseït de somnis i esperances, / Tu, només Tu, cova del Verb, m’aculls.»
Ara, en aquest fred gener del 2026, ja s’ha fet realitat el que poeta va escriure fa molts anys: «Entrem Tu i jo dins el mateix sepulcre / i, ungits d’àloe i mirra, ressuscitem amb l’alba.»
