En la darrera audiència general de l’any 2025, el papa Lleó XIV ens convidava a presentar-ho tot a Déu i confiar en la seva misericòrdia infinita. Això de presentar-li totes les nostres coses crec que ho entenem amb una certa claredat. Però sabem exactament què significa confiar en la seva misericòrdia? Això de confiar crec que també està clar: tenir la certesa absoluta en relació amb alguna cosa; fiar-se’n. El “problema” el podem trobar en la paraula “misericòrdia”.

A la nostra societat actual, molts cops identifiquem misericòrdia amb una actitud de feblesa, d’inconsistència o de fragilitat. Crec que aquesta perspectiva és molt lluny de la realitat. Si anem a l’etimologia trobem que el significat és: sentir al cor les misèries, les necessitats, les desgràcies de l’altre.

Per a la Bíblia, és sentir en el més profund del cor com aquest es commou davant la fragilitat de qui és al davant. En hebreu es diu rahamim, on aquest sentir en el cor es refereix a les entranyes maternes, la qual cosa ens evoca aquesta tendresa profunda d’una mare que es commou davant la necessitat del seu fill i la fa passar a l’acció.

L’exemple més clar de misericòrdia, sens dubte, el tenim en Déu. Les seves entranyes es commouen davant del dolor, el patiment, les dificultats de l’ésser humà i llavors “s’inclina” cap a ell per agafar-lo de la mà, donar-li forces i ajudar-lo a sortir d’aquesta situació, per això podem confiar en la seva misericòrdia infinita. No sé si això mateix fem nosaltres davant les misèries del nostre proïsme, perquè això és el que se’ns està demanant en posar en pràctica el manament de l’amor: sentir al nostre cor la seva necessitat, inclinar-nos per agafar-lo de la mà i ajudar-lo a remuntar. Serem capaços de fer-ho a la nostra vida quotidiana?