Ha arribat el final de curs i, entre pissarres i horaris, molts docents avancen amb la motivació esvaïda, atrapats en la rutina i el desgast emocional. Les aules, que algun cop van ser bressol d’entusiasme i descobriment, han esdevingut espais on s’arrossega una fatiga profunda, més enllà d’allò físic. És el desgast de la vocació, aquest adeu subtil a la brillantor inicial que impulsava cada classe… I llavors apareix la pregunta: haurà valgut la pena?
Voldria respondre-hi compartint una escena de l’obra teatral i adaptació cinematogràfica Un home per a l’eternitat, escrita per Robert Bolt, en la qual es desplega un retrat intens de la tensió entre l’ambició personal i la integritat moral. En el passatge que presentem, el jove Richard Rich impulsa la seva carrera i aspira a un càrrec de prestigi, recolzant-se únicament en la seva proximitat amb Tomàs More. Rich expressa la seva frustració per la manca d’un càrrec influent, More li proposa un lloc honest en la nova escola: “Per què no ser un mestre?”, li planteja amb claredat. “Podries se un bon mestre, potser un gran mestre.” Rich, però, dubta: “I qui ho sabria, si ho fos?” La resposta de More ressona com una disrupció moral: “Tu, els teus alumnes, els teus amics… Déu. No és un mal públic, aquest.”
L’alternativa de More és una posició humil, però honesta i significativa. More convida Rich a trobar valor en un servei amb sentit, on la recompensa imperible es mesura en respecte, honestedat i formació de les noves generacions. I en darrera instància en Déu. “Tu, els teus alumnes, els teus amics… Déu. No és mal públic, aquest.” Aquí trobem la resposta a aquesta pregunta que, en tancar un altre curs, sorgeix a la nostra consciència i desafia la nostra vocació. Amic, cumpanis, a la trinxera educativa, aquest any has viscut la fondària de la teva entrega: els teus estudiants, als quals has estimat, han sentit la teva exigència i la teva acollida; els teus amics han vist en tu el vincle amb ells, han conegut les teves alegries i les teves penes per la seva causa; i Déu, davant qui presentem tant allò aconseguit com allò frustrant, l’alegria i la decepció… és Ell l’únic en qui descansem confiant el fruit darrer de la nostra dedicació.
Jove que et planteges el futur pensant on lliurar el que ets a alguna cosa que sigui noble, per què no ser mestre? Podries ser un bon mestre, potser genial. Ho sabràs tu, els teus alumnes, els teus amics… Déu. No és mal públic, aquest.
