El rol del mestre ha anat des de sempre molt més enllà de la simple transmissió de coneixements. Tots recordem aquells mestres que ens van deixar una empremta profunda, no tant pel que ens van ensenyar, sinó per la manera com ho van fer: amb una mirada, un gest, un somriure, o fins i tot amb una reprovació possiblement ben merescuda. Això ens recorda que la persona tant del mestre com de l’alumne és sempre el centre de l’activitat educativa.
Actualment, i a conseqüència dels desafiaments educatius que s’estan vivint, amb unes dinàmiques socials i culturals en constant canvi, s’espera dels nostres mestres que siguin agents de canvi social, dinamitzadors en unes aules diverses i en les quals proliferen —de vegades de forma aclaparadora— noves metodologies, aprenentatges autònoms i col·laboratius, sense que aquests tinguin sempre sentit. Tot plegat desemboca en una sobrecàrrega laboral, amb manca de recursos i situacions que acaben generant un augment en l’estrès docent i una desmotivació clara.
Per això, cal que en la formació inicial del professorat s’ofereixin eines que els permetin en un futur afrontar aquests reptes de manera eficaç. Necessitem docents que siguin prudents, justos, moderats, forts… qualitats totes elles que no només fan que siguin bones persones, sinó que també puguin ser bons docents, facilitant un entorn educatiu estable i saludable, propici per a l’aprenentatge.
Si volem que els nostres futurs mestres siguin fidels a les paraules del papa Francesc i segueixin endavant amb valentia i tenacitat, sent els “artesans” de les futures generacions, es fa necessari que el currículum de la seva formació, històricament enfocat en continguts acadèmics i metodologies didàctiques, contempli aprenentatges que els ajudin a ser més prudents, sent des de la recta raó des d’on es valori els seus alumnes, sent forts i per tant resilients i tenir una bona educació emocional, que els ajudarà en la temprança dels seus actes. Formar els futurs mestres recordant les virtuts cardinals, i ensenyant-los com gestionar les seves emocions, i a comprendre les emocions dels seus alumnes, permet construir un sistema educatiu resilient, centrat en l’amor i el respecte mutu entre educador i educand, fent així realitat la frase aristotèlica segons la qual “educar la ment sense educar el cor, no és educar”, sabent que un cor només es pot educar des d’un altre cor.
