L’esperança no defrauda, ho hem escoltat, dit i repetit moltes vegades al llarg d’aquest any que s’acaba. Tenim moltes raons per mantenir i revifar l’esperança, ja que Déu ha infós el seu Esperit en els nostres cors per donar suport i força a la nostra vida cristiana. Ho hem de dir molt clar: l’esperança cristiana no enganya ni defrauda perquè està fonamentada en la certesa que res ni ningú no ens podrà separar de l’amor de Déu.

El Jubileu de l’Esperança, que amb actitud de pelegrins al llarg d’aquest any ens ha convidat a ser-ne portadors, ens deixa un full de ruta que projecta tot el caminar de la vida del cristià. Amb projecció de futur, he volgut escoltar sant Agustí, que ens fa aquesta recomanació: “Tot el que expliqueu, expliqueu-ho de tal manera que el qui us escolti, cregui escoltant, esperi creient i estimi esperant.” Fe, esperança i caritat en un sol moviment, en una acció gratificant i transformadora.

De la mateixa manera, conscients de les promeses que Déu ha fet, la carta als cristians Hebreus ens diu que “gràcies a elles ens sentim fortament encoratjats els qui ho hem deixat tot per aferrar-nos a l’esperança que ell ens ofereix i que posseïm com una àncora segura i ferma…”. Per això, sant Pere ens exhorta que “estiguem sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui ens demani raó de la nostra esperança”.

Ara, hem d’eixamplar de cara al futur les dimensions de tot el que hem experimentat aquest any rebent la gràcia del Jubileu, amb el pas confiat per qualsevol de les portes santes, vivint la comunió d’una Església reconciliada, el goig del perdó i la ferma decisió, com ens demana el papa Lleó, de treballar per una “pau desarmada i desarmant”.