Començo amb unes paraules d’un company entès en el tema per la seva experiència d’anys primer en el camp i després en l’administració: “MERCOSUR és un tractat internacional important per trencar les barreres aranzelàries en un moment en què Trump les fa servir per amenaçar i fer doblegar governs de tot el món”. D’entrada, doncs, plantar cara a l’arbitrarietat i a la prepotència deshumanitzadores hauria de ser positiu.

MERCOSUR preveu afavorir significativament la indústria europea, incloent la indústria agroalimentària, així com les matèries primeres dels països de Llatinoamericà que l’han signat: Brasil, Argentina, Uruguai i Paraguai.

Actualment, el tractat ha estat aturat pel Parlament Europeu que l’ha enviat al Tribunal Constitucional i la seva entrada en vigor es retardarà fins que aquest no respongui. Encara que això és lent –la democràcia es gesta amb aquesta condició entre d’altres–, el sistema europeu (esperem que per temps) funciona així, contràriament al dels Estats Units  que depèn de com i què hagi esmorzat el president.

Aleshores, per què surten al carrer els pagesos europeus? Doncs, per denunciar la difícil situació del sector primari, objecte continuat de pressió per totes bandes amb la constant percepció que, essent la pagesia necessària i imprescindible per a proveir la ciutadania i preservar i donar vida al territori prevenint l’erosió i els incendis entre d’altres coses, és un sector menystingut per les polítiques i per l’economia. 

A Catalunya, el 2024, les respostes de l’administració a la sortida massiva de la pagesia al carrer, de la qual ja vam parlar en el seu dia, han estat ben poca cosa, “com si no haguessin entès res”, deia fa pocs dies en Josep Olivart, fructicultor de Juneda, al programa Llevat dins la pasta de la Pastoral Obrera de Catalunya, a Radio Estel. Podem recordar alguns elements de la situació:

– El mercat demana preus baixos. Aquests preus només es poden aconseguir amb una economia d’escala, és a dir, produint en grans quantitats i, per tant, fora de l’abast de les explotacions familiars.

– La indústria agroalimentària cada cop integra més pagesos i ramaders perquè treballin per ells sotmesos a les seves condicions.

– L’administració segueix omplint de normativa i d’obligacions d’acreditar el seu compliment: una burocràcia que ofega de papers.

– Les crisis sanitàries, la fauna, com senglars (ara, a sobre, amb tot això de la PPA), els conills (exageradament a les Garrigues, per exemple, on superen tanques i barreres i acaben rosegant els fruiters que finalment s’han d’arrencar)… Tot plegat va castigant més i més aquest sector.

– La manca de relleu generacional sense polítiques efectives per pal·liar aquest problema. Si bé el govern espanyol ha anunciat que hi haurà mesures al respecte, el relleu ja hauria anat millor – deia Olivart, en aquella entrevista– “si hi hagués cura d’allò que ja es té, és a dir, el producte de proximitat, si els costos de producció no augmentessin constantment, mentre que el preu del producte queda sempre enrere”.

I, ara, què afegeix MERCOSUR a aquesta llista? Per a sectors com el de l’olivera, per exemple, pot ser positiu ja que aquells països més aviat en són importadors, però en sectors com la fruita dolça o la ramaderia, la perspectiva és que a Europa, des de fa temps, hi ha la prohibició de segons quins tractaments i productes per tal que el consumidor estigui protegit en qualitat i sanitat. I, si bé la normativa de la UE obliga totes les importacions a complir amb tots els criteris sanitaris i fitosanitaris per a la seguretat alimentària, aquesta normativa també permet l’entrada de productes tractats amb substàncies prohibides als productors locals, sempre fixant-ne uns màxims que acreditin que són segurs. Costa d’acceptar i no tothom entén que pugui arribar un producte tractat –ni que sigui dins dels límits correctes– amb allò que fa vint anys que aquí està prohibit. I, enmig de l’atmosfera de tants greuges, confiar que la normativa es complirà al peu de la lletra també es pot fer difícil.

Aquesta normativa també permet l’entrada de productes tractats amb substàncies prohibides als productors locals, sempre fixant-ne uns màxims que acreditin que són segurs

D’aquesta manera, MERCOSUR és percebut per bona part de la pagesia com la continuació i l’aprofundiment del sistema actual que els passa per sobre.

Tanmateix, si les normatives es compleixen i es té en compte de manera efectiva i real el valor d’allò que és propi, col·laborar amb països del sud en benefici d’uns i d’altres no hauria de ser negatiu, tot al contrari, i més des de la fraternitat que l’evangeli ens imposa. Potser cal, també, que ens adonem que en aquest intercanvi la igualtat de condicions parteix, valgui la redundància, de diferents condicions. Un company de la Selva del Camp, entès i compromès localment i en l’àmbit estatal en del sector de la fruita seca, em va proposar una comparança que em va fer pensar: No posem de cap manera en dubte les condicions físiques que diferencien i distingeixen el Jocs Olímpics dels Paralímpics. Això no vol dir, però, que els uns i els altres no tinguin les seves normatives, adequades justament al respecte d’aquelles condicions i, a partir d’aquí, puguin ser el que són el millor possible. I si entre ells es poden ajudar, compartir avenços, aprendre de les seves organitzacions, dels seus sistemes… és motiu de profit per a tots. La condició és fer-ho bé.

Què em demana, a mi personalment, tot això com a ciutadana cristiana, a part d’estar al corrent i de posar-me en la pell dels uns i dels altres? Doncs, entenc que em demana allò que diem sovint, però que a vegades ens saltem, allò que aquests companys de la Selva i de Juneda coincidien plenament al final, l’un de la conversa, l’altre de l’entrevista: ser una consumidora responsable i tenir criteri. És d’obligat compliment a la UE que consti el país d’origen en tot producte, per tant, que decideixi a favor d’allò que consideri més just. I que, sobretot, per al sector primari, per al meu entorn i medi –que és justament allò que configura la identitat del meu moviment cristià- és important el consum del producte de proximitat, de més o de menys, però amb consciència que col·laboro en benefici a favor de la meva terra i dels productors que en tenen cura. I, arrelada així i aquí, oberta al món més necessitat.