El Dicasteri per a la Doctrina de la Fe ha publicat el 7 d’octubre d’enguany una nota que surt al pas d’algunes consultes que s’han fet sobre els títols de Maria en tant que col·labora en l’obra de la salvació i està en relació amb la comunitat de creients.
El text està escrit amb l’ànim d’aprofundir en la identitat catòlica i amb una gran sensibilitat ecumènica. La nota vol reflexionar sobre la idoneïtat o no d’alguns títols marians. Per tal de fer-ho, té en compte el seu arrelament a l’Escriptura i també la seva comprensió al llarg de la Tradició de l’Església.
La nota, en primer lloc, duu a terme una aproximació global al misteri de la cooperació de Maria en l’obra de la salvació. Aquesta es desenvolupa en la vida del Crist de forma objectiva i també en el seu influx en la vida dels creients. Arrela la seva reflexió en l’Escriptura, indicant com Maria és present al peu de la creu de Jesús a l’Evangeli de Joan i el deixeble l’acull a casa seva. Així, “la maternitat de Maria respecte de nosaltres forma part de l’acompliment del pla diví que es realitza en la Pasqua de Crist” (6). I, a continuació, exposa com Maria és testimoni fidel de la vida del Crist, és model de creient i en ella s’acompleixen totes les promeses (n. 7-8). Des d’aquí, es passa a comentar la riquesa de la reflexió patrística i de la litúrgia en els primers segles de l’Església que van trobar al Concili d’Efes, amb la defensa del títol de Mare de Déu, un dels moments més decisius en la reflexió sobre la mare de Jesús.
Maria està tota ella inserida en el cor de la història de la salvació, no com algú passiu, sinó ben disponible i activa al llarg de tota la seva existència, com a filla obedient del Pare, mare entranyable del Fill, dona moguda per l’Esperit que es fa present en la comunitat de creients. Per això tot el que puguem afirmar de Maria cal que estigui en harmonia amb el conjunt de la fe.
A continuació, la nota passa a considerar els diferents títols mariològics. En aquestes línies, destacarem les grans intuïcions que vertebren aquesta relació i, des d’elles, comentarem breument els títols que la nota presenta.
Maria, en la mediació única del Crist
Els núm. 24 i 28 de la nota situen amb claredat aquesta qüestió: “La sentència bíblica referida a la mediació exclusiva de Crist és contundent. Crist és l’únic Mediador, ‘ja que hi ha un sol Déu; hi ha també un sol mitjancer entre Déu i els homes, l’home Jesucrist, que es donà a si mateix en rescat per tothom’ (1Tm 2,5-6)” (n. 24).
No podem parlar de cap altra mediació de la gràcia al marge d’aquesta afirmació. I res del que diguem pot moure a confusió respecte d’aquest element central de la fe. El Concili Vaticà II va insistir en aquest punt. Però, alhora, va mantenir que de la mediació del Crist es derivaven mediacions subordinades (cf. LG 60-62). Crist possibilita altres mediacions, de forma que els creients podem ser, en comunió amb Ell, cooperadors de Déu els uns amb els altres (cf. 1Co 3,9) (n. 28). La mediació de Maria deriva de la del Crist. Així, Maria va exercir una mediació per fer possible l’encarnació. Maria exerceix la mediació a les noces de Canà davant Jesús i els servents (Jn 2,3-5).
Des d’aquestes consideracions teològiques, i fent-se ressò també de les determinacions que el magisteri ha dut a terme amb anterioritat de forma reiterada, la nota conclou, respecte al títol de corredemptora, que és inoportú el seu ús atès que es corre el risc d’enfosquir l’única mediació salvífica de Crist (n. 22).
Maria, mare dels creients
La nota subratlla que la mediació de Maria es realitza de forma materna. En tant que Maria és la mare dels creients duu a terme la seva acció a favor dels deixebles del Crist i aquí rau la seva especificitat. Aquesta cooperació materna situa Maria al cor de la comunitat eclesial. De fet, l’Església aprèn de Maria la seva pròpia maternitat (n. 37).
Maria acompanya els fills amb afecte de mare i aquesta proximitat materna s’ha anat concretant al llarg dels segles en la multitud d’advocacions, d’imatges i santuaris dedicats a la Mare del Senyor que han anat sorgint.
Maria, la dona agraciada per Déu, mare de la gràcia
Però, quina és l’acció de Maria en relació amb la nostra vida de la gràcia? Maria, certament, és la dona configurada per la gràcia de Déu i aquí rau la seva grandesa: en el fet d’estar disponible per acollir aquesta acció de Déu. Maria és la plena de gràcia perquè l’ha rebuda! Déu té la plena iniciativa en ella. Així, expressions de Maria com a depòsit de la gràcia o com a font de tota gràcia corren el risc de desvincular la gràcia de la seva font que és la Trinitat (n. 45).
Només Déu pot arribar al més profund de nosaltres i ens santifica per l’impuls de l’Esperit. La nota subratlla la perfecta immediatesa d’aquesta acció divina en nosaltres. Per tant, no podem pensar en una mena de “cascada de gràcia per etapes”, a través d’intermediaris… que la desconnectarien de la seva font que és Déu. Ara bé, és cert que “un ésser humà pot participar amb el desig de bé del germà i és raonable que Déu compleixi aquest desig de caritat que la persona pot expressar amb la seva pregària o amb obres de misericòrdia” (n. 48). L’acció de Maria en favor dels creients és una acció dispositiva, que ajuda que la persona pugui rebre el do de la gràcia que és Déu mateix. Per això, el títol de Maria mitjancera de totes les gràcies mou a confusió respecte del paper de Maria en l’obra de la salvació envers els creients.
“Maria és, per a tot cristià, ‘la primera que ha cregut’, i precisament amb aquesta fe seva d’esposa i de mare vol actuar sobre tots els qui s’entreguen a ella com a fills. I ho fa amb un afecte ple de signes de proximitat que els ajuden a créixer en la vida espiritual, ensenyant-los a deixar que la gràcia de Crist actuï més i més. En aquesta relació d’afecte i de confiança, ella, que és la ‘plena de gràcia’, ensenya a cada cristià a rebre la gràcia, a conservar la gràcia rebuda i a meditar l’obra que Déu està fent a les seves vides (cf. Lc 2,19)” (n. 74).
