“Una nena petita amb el cabell llarg amb un vestidet de color groc i les xancletes de purpurina.” Així recorda la M. Josep Subirachs la seva filla d’acollida, la Ritta, la primera vegada que la va veure. Era el juliol del 2018 i aleshores la Ritta tenia 4 anys. Subirachs, que és autora i il·lustradora, ha plasmat la seva experiència de mare d’acollida en dos llibres: Experiències d’una mare d’acollida (2021) i Som una família diferent (a l’abril a les llibreries).

Què ens pots explicar de la primera fase de l’acollida? Va ser difícil?

Al principi va ser força dur, sobretot els primers mesos. La nena portava dos anys al centre d’acollida i venia amb una motxilla personal molt plena, malgrat que només tenia 4 anys. Tenia un caràcter molt fort, i li feia por tornar a patir un abandonament. Amb l’ajuda dels psicòlegs vam solucionar els problemes. Vaig voler plasmar aquella primera vivència en un llibre: Experiències d’una mare d’acollida (2021). Ara, un cop superada aquella etapa, puc dir que l’experiència d’acollida és única, un deu. El segon llibre, que veurà la llum després de Sant Jordi, recull aquest moment en què ara sí que puc dir que Som una família.

Com es va creant el vincle?

Al començament érem dues desconegudes que convivíem. Però va haver-hi un moment en què vam fer el clic mental per començar a conviure com una família. Recordo que quan portàvem dos mesos juntes un dia em va preguntar si em podia dir “mama”. Va ser molt emocionant. Ara el vincle és molt fort, de mare i filla. El vincle es va creant a partir de les rutines del dia a dia: quan fem un pastís, quan està malalta, quan anem al metge o al parc. Els records fan història, i la història és vida.

Quina és la relació amb la mare biològica?

La Ritta té una visita programada amb la mare i els germans biològics un cop al mes, i durant tot el dia. Al començament la recollia i la tornava la mare biològica, però ara ho faig jo, perquè la Ritta tenia por que se la quedessin i no pogués tornar a casa. En aquests sis anys la primera vegada que vaig conèixer la mare biològica va ser fa poc. Em pensava que seria molt violent però va ser molt normal i natural. Ens explicàvem coses de la nena. Hem de posar les coses fàcils per al bé de la Ritta.

Què passarà als 18 anys?

La meva acollida havia de ser temporal, només durant dos anys, però com que la mare biològica no va assolir les pautes que li havien marcat, va passar a ser definitiva, almenys fins que tingui 18 anys. Aleshores, com ens passa amb els fills, decidirà què vol fer. Podrà anar a un pis tutelat, tornar amb la família biològica o quedar-se amb mi. Encara és petita, però és un tema que l’amoïna. Em diu que es voldrà quedar a casa amb mi, i jo li dic que és clar que sí, que podrà fer el que vulgui.

Els llibres són una manera de sensibilitzar i animar sobre la importància de l’acollida?

Sí, els he escrit perquè més gent s’animi a acollir. Hi ha molts nens en centres d’acollida a qui s’hauria de donar una segona oportunitat. El centre d’acollida hauria de ser un para-xocs, una solució d’emergència. Hi estan molt ben cuidats, però no és el mateix viure en una família, on trobes recolzament i amor incondicional i on la persona de referència sempre és la mateixa.