Durant segles a Catalunya, la Solemnitat de Corpus Christi ha estat una de les més assenyalades de l’any, singular i en un dijous entre setmana. El bon temps a final de primavera i arran dels dies més llargs de l’any, convidava a la trobada a l’aire lliure i d’aquí que la seva processó fos, gairebé arreu, la de més predicament.

Celebració eucarística pensada el 1208 i celebrada per primera vegada a Lieja el 1247, no queda instituïda pel papa Joan XXII fins a l’any 1316. Cap al 1320 sabem que ja se celebrava a Barcelona, el 1322 a Manresa, el 1330 a Vic i a Tortosa, el 1331 a Solsona o el 1333 a Bagà.

D’aquells anys també són les primers notícies d’enramades per a la celebració, com a Sallent el 1325. Més tard sorgeixen les catifes florals, una tradició més moderna, que s’ha conservat en molts pobles i que curiosament es dona en altres cultures i altres continents.

Més singular és la tradició de l’ou com balla, amb alguns paral·lelismes, però conservada a Barcelona en els darrers sis segles, abans circumscrita a la catedral o a algun claustre i avui estesa en una llista interminable, fins i tot en la perifèria de la ciutat, a escoles, casals de barri i associacions.

Un ou, blanc, buidat, suspès per un raig d’aigua ascendent d’un sortidor (en dies de restriccions per l’eixut algú hi va aplicar aire), simbolitza l’elevació eucarística. Ramon Nonat Comas situa l’origen entre els escolans de la catedral cap al 1440, però no serà fins al 1637 quan tindrem proves constatables que l’ou com balla es feia a la catedral.

Altres ciutats, com Tarragona o Vic, o molt més modernament Sitges, incorporaren el costum en algun brollador, però ha estat Barcelona qui ha fet de l’ou com balla un símbol local, un tret identitari de la ciutat, una excusa, com el dia de Sant Jordi, la fira de Sant Ponç o la de Santa Llúcia per passejar i recórrer els carrers; una tradició que es remunta a segles enrere i que té l’estètica social de l’encontre i del gaudir de les petites coses.