‘Los Domingos’, la pel·lícula guardonada amb els Premis ¡Bravo! 2025, és el film amb més nominacions als Premis Goya d’aquest any. Després d’obtenir la Concha d’Or al Festival de Sant Sebastià, Los Domingos continua acumulant reconeixements que l’avalen com una de les pel·lícules més destacades de l’any. Entre d’altres, aspira als premis a millor pel·lícula, millor direcció, millor guió original, millor actriu protagonista (Patricia López), millor actor protagonista (Miguel Garcés) i millor actriu revelació per a la jove protagonista, Blanca Soroa.

Com ja va apuntar el mes de desembre Josetxo Vera amb motiu dels Premis Bravo, el film ofereix una “mirada respectuosa i sincera sobre el fet religiós i la fe”, que contrasta amb “altres pel·lícules anteriors que s’han fet sobre el fet religiós, on es caricaturitzava l’Església”. Aquest respecte és una de les característiques que han fet que Los Domingos continuï acumulant guardons arreu de l’Estat espanyol. Ho podrà tornar a fer el proper 28 de febrer, en la gala de la 40a edició dels Premis Goya, que tindrà lloc a l’Auditori Fòrum CCIB de Barcelona.

Amb motiu d’aquestes 13 nominacions als Premis Goya, recuperem la crítica que en va fer Teresa Gomà i Ribas, rscj, pocs dies després de l’estrena del film a la gran pantalla:

Poques vegades anem al cinema sense referències del que ens disposem a veure. Jo necessito llegir alguna crítica, que algú me’n parli o saber que ha guanyat algun premi de renom. També hi ha vegades en què la pura intuïció o un tràiler que t’ha atrapat en són els únics referents.

En el cas de Los Domingos, anava precedida de tot això i més, però sempre hi ha un cert risc que cal assumir. Una pel·lícula del 2025 sobre la vocació religiosa com a tema central… amaga alguna cosa?

Alauda Ruiz de Azúa és una directora valenta, que afronta temes dels quals no se’n parla gaire i els converteix en històries que toquen l’ànima. Ja ho va fer amb Cinco lobitos (2022), amb el tema de la maternitat, i ho fa ara novament amb la vocació a la vida consagrada, és a dir, la decisió sobre la pròpia vida en un context poc propens a entendre una opció com aquesta.

L’Ainara, una noia de disset anys que viu amb el pare i dues germanes petites (la mare va morir fa uns anys), coneix des de fa temps un convent de vida contemplativa i sent la inclinació de conèixer més a fons la seva forma de vida per discernir, si escau, aquesta manera de viure la fe. A la seva família, les reaccions són diverses: incomprensió, rebuig, acostament… i cadascun dels membres es veurà empès a fer-se preguntes que potser fins aquell moment no s’havia plantejat.

D’aquesta història en destaca la normalitat amb què la directora planteja un fet del tot excepcional: una noia que, acabant el batxillerat, ha de triar entre anar a la universitat o entrar en un convent. Una decisió difícil que no cau en situacions extravagants ni grotesques (com, per exemple, a La llamada, del 2017), sinó que traspua sinceritat i honradesa. La mateixa veritat es respira en les escenes dins del convent, amb la seva vida de pregària, silenci i humanitat, que no pretenen enganyar, sinó ajudar a escollir la voluntat de Déu per a ella, tal com ho van fer en el seu moment cadascuna de les dones que hi viuen.

La vocació és una crida íntima que sovint entenem només en sentit professional. Aquesta és fàcilment acceptada, sobretot quan es relaciona amb professions que gaudeixen d’admiració social (i econòmica). Però quan la vocació és un estat de vida, i aquesta elecció trenca amb els paràmetres imperants, esdevé sospitosa. Potser el que manca és respecte, confiança… i aquella llibertat que reclamem tan sovint, i que inclou també el dret a equivocar-se i, si cal, a rectificar.