Després de dos mesos de visita a Catalunya, el claretià Lluís Garcia ja torna a ser rumb al Brasil, on fa cinquanta anys que és missioner. En aquests anys, acompanyat sempre d’un altre claretià català, el Francesc Trilla, amb qui van arribar-hi el 28 de novembre del 1975, s’han dedicat a impulsar comunitats en diverses zones de l’ampli país, primer a Itapací (Estat de Goiás), després a Novo Aripuanã (Estat d’Amazones), i, finalment, a Guajará-Mirim (Estat de Rondônia). Després d’estudiar filosofia i teologia durant cinc anys a la Pontifícia Universitat Catòlica de Rio de Janeiro, el 10 de setembre de 1980 el P. Lluís Garcia va ser ordenat capellà. Nascut a l’antic veïnat de Salt, a Girona, el 10 de maig del 1944, el P. Lluís és testimoni de la missió claretiana al Brasil, on els fills de sant Antoni Maria Claret han deixat i deixen una forta empremta evangèlica.
Per què va decidir ser claretià?
Jo era alumne de l’escola pública Sant Narcís de Girona. Quan tenia 11 anys va venir a l’escola un missioners claretià, predicador de les Santes Missions Populars. Recordo que un dia aquell pare claretià ens va dir: “Qui vulgui ser missioner claretià que vingui a una reunió”. Ens vam ajuntar un grup. Va ser així com vaig acabar ingressant a la congregació fundada per sant Antoni Maria Claret. Sempre m’havia cridat l’atenció l’esperit missioner d’ajudar els altres des del punt de vista religiós i social.
Després d’un intent de ser missioner a l’Àfrica entre els anys 1973 i 1975, que no va reeixir per la situació política, finalment el novembre del 1975 va arribar al Brasil. Quin balanç fa del seu servei missioner durant aquests cinquanta anys?
La meva vida ha estat intentar que el poble visqui la seva vida d’Església i que se’n facin responsables. El que més bé ha anat són les comunitats de base. Fa 44 anys que som a Guajará-Mirim, a l’Estat de Rondônia. Hem experimentat una gran arribada de persones perquè el Govern ha incentivat que s’instal·lessin agricultors en aquesta zona de l’Amazònia. Són petits propietaris de terra d’unes 42 hectàrees. Era gent acostumada a participar a l’Església, i per això ens venien a buscar, per formar comunitats. “Padre, nosaltres som cinc famílies, voldríem formar una comunitat i construir una capella”, ens deien. I així, en pocs anys, han sorgit quaranta-dues comunitats a l’àrea rural —a la ciutat en tenim vuit—, perquè és el poble que ho ha demanat. Després de fer-se la petita capella normalment també va sorgir una escola rural. Primer la capella es feia de fusta, ara de totxana, i la construeixen els mateixos membres de la comunitat i en terreny cedit per ells mateixos.
Com és la seva tasca pastoral amb un nombre tan gran de comunitats?
A la parròquia de São Miguel do Guaporé, actualment hi treballem dos claretians catalans: Francesc Trilla, i jo mateix. I compartim el treball pastoral amb un diaca i tres monges, brasilers. Tenim el compromís de visitar les comunitats una vegada al mes. Actualment, com ja hi ha llum elèctrica, ho fem al vespre. Durant la visita, la comunitat es reuneix per l’Eucaristia o celebració de la Paraula, per a una estona de diàleg sobre la vida de la comunitat i de les seves famílies i de formació. En total ens podem aplegar de 30 a 50 persones, segons els llocs. Al començament el desplaçament era difícil perquè no hi havia carreteres, o bé s’omplien de fang en l’època de les pluges. Ara en general estan més bé. La comunitat més allunyada es troba a uns 60 quilòmetres de distància.
Quina és la participació dels laics? Són corresponsables de la missió?
És molt important. Penseu que cada comunitat compta amb un coordinador, un tresorer, un secretari, un catequesi i un ministre de l’Eucaristia o de la Paraula, i tots són laics, i en bona part, dones. I que a cada comunitat se celebra el culte cada diumenge. La nostra tasca és formar-los i acompanyar-los. A més, el nostre bisbat de Guajará-Mirim va ser el primer de la regió a tenir diaques permanents, i qui va preparar va ser el P. Josep Roca, que durant molts anys ha estat a la nostra missió claretiana. Actualment resideix a la comunitat dels missioners claretians de Gràcia de Barcelona. No és fàcil que hi hagi vocacions sacerdotals. En canvi, és més possible que n’hi hagi de diaques, perquè són casats i tenen la seva família. Actualment, al bisbat, hi ha dotze diaques i quinze sacerdots. Cal continuar impulsant el diaconat permanent. Són una gran força a les comunitats cristianes del Brasil.
Com és la convivència amb les esglésies evangèliques?
A Rondônia les comunitats evangèliques han crescut molt. Actualment la meitat de la població és catòlica i l’altra, evangèlica. Sempre hi ha hagut molt bona relació, i fins col·laboració, amb les esglésies luterana i anglicana. Amb les anomenades “evangèliques” mirem de conviure-hi amb pau i, quan és possible, col·laborar en projectes de promoció social.
