Cinc mesos després de la seva elecció com a successor número 267 de Sant Pere, Lleó XIV publica el seu primer gran document magisterial, l’exhortació apostòlica Dilexi te (“T’he estimat”), sobre l’amor als pobres. El Pontífex desgrana aquest tema en 121 punts de text distribuïts en 5 capítols. Dilexi te remet a Dilexit nos, la darrera encíclica escrita per Francesc sobre el cor de Jesús.
Lleó XIV l’esmenta en les primeres línies de la seva exhortació i desvetlla que Dilexi te és un projecte que ha rebut “com a herència” del seu predecessor i que ha fet seu afegint-hi algunes reflexions. Per tant, seria una exhortació escrita “a quatre mans” perquè “tots els cristians puguin percebre la forta connexió que hi ha entre l’amor de Crist i la seva crida a acostar-nos als pobres”, escriu Lleó XIV.
Aquesta crida, indica el Papa, no es beneficència, sinó “Revelació” perquè Jesús “en els pobres continua tenint alguna cosa a dir-nos”. Parla de “figures lluminoses” que han marcat el camí, com sant Francesc d’Assís o sant Llorenç. Quan les autoritats romanes van demanar a aquest diaca que lliurés els tresors de l’Església, ell va presentar els pobres. Així mateix, el Papa també esmenta els Pares de l’Església i els seus ensenyaments sobre la pobresa, com sant Joan Crisòstom, que denunciava el luxe exacerbat. En conseqüència, Lleó afirma que “l’atenció que s’ha de donar als pobres, més que una mera exigència social, és una condició per a la salvació, cosa que atribueix a la riquesa injusta un pes de condemna”. Per descomptat, tampoc no hi falta sant Agustí. El Pontífex agustí recorda que el sant d’Hipona definia els pobres com “la presència sacramental del Senyor”.
“L’atenció que s’ha de donar als pobres, més que una mera exigència social, és una condició per a la salvació, cosa que atribueix a la riquesa injusta un pes de condemna”
Lleó XIV denuncia que cada cop hi ha més pobres, tant a les societats més desafavorides com en les benestants, on la bretxa social és descomunal. I insisteix: “Els pobres no hi són per casualitat o per un destí amarg i cec. Menys encara la pobresa, per a la major part d’ells, no és una elecció. I, amb tot, encara hi ha qui gosa afirmar-ho, mostrant ceguesa i crueltat.”
En el document, el Papa aprofundeix en l’origen bíblic de la predilecció de Déu pels pobres. Defineix Crist com “el Messies pobre” que, “des de la seva arribada al món, va experimentar les dificultats relatives al rebuig”. Lleó XIV és clar: “L’Església, si vol ser de Crist, ha de ser l’Església de les Benaurances, una Església que fa espai als petits i camina pobra amb els pobres, un lloc en el qual els pobres tenen un espai privilegiat.”
“L’Església, si vol ser de Crist, ha de ser l’Església de les Benaurances, una Església que fa espai als petits i camina pobra amb els pobres, un lloc en el qual els pobres tenen un espai privilegiat”
I, com tants altres cops recomanava el seu predecessor, al·ludeix a la paràbola del judici final com “el protocol sobre el qual serem jutjats”. Elogia en aquest text també els ordes monàstics nascuts per tenir cura dels malalts i els presos, els que es dediquen a l’educació, i els compromesos amb els migrants, així com aquells ordes mendicants d’homes i dones que van escollir la pobresa: “Ensenyen que l’Església és llum només quan es despulla de tot i que la santedat passa per un cor humil i bolcat en els petits.” El Papa, a més, repassa la Doctrina Social de l’Església i esmenta Lleó XIII amb la seva Rerum novarum i la proposta per instaurar un ordre social just.
Després del resum per la Tradició i la Doctrina de l’Església i el Magisteri dels seus predecessors, Lleó XIV aborda el que defineix com a “estructures de pecat que causen la pobresa i desigualtats extremes”. Demana als polítics que vagin a l’arrel de la pobresa i que es deixin de solucions superficials per superar “la dictadura d’una economia que mata”. Lamenta que gairebé sigui normal “ignorar els pobres i viure com si no existissin”, fins i tot per a molts dins de l’Església on, en ocasions, no se’ls brinda ni tan sols atenció espiritual “perquè ens sentim més a gust sense els pobres”. Per això, el Papa convida a ser “nous samaritans” i a alimentar l’amor amb gestos com poden ser l’almoina, tot i que molts creients la menyspreïn.
I conclou recordant que “l’amor cristià” “fa miracles” i “no té límits”. En conseqüència “una Església que no posa límits a l’amor, que no coneix enemics als quals combatre, sinó només homes i dones als quals estimar, és l’Església que el món necessita avui”, resumeix el Pontífex.
