La periodista Elisabetta Piqué, vaticanista i coautora —juntament amb Gerard O’Connell— d’un llibre que acaba de publicar Arpa Ediciones, El último cónclave, ha explicat el 17 de novembre al programa Sense distància, de Ràdio Estel, que les dades que recull aquest treball, sobre votacions per elegir el successor de Francesc i sobre altres qüestions que són secretes, responen a diferents elements provinents de diverses fonts i no pas a cap trencament del secret per part de ningú.

El desenvolupament intern del conclave en què es va triar Lleó XIV entre els dies 7 i 8 de maig, les suposades maniobres que van intentar influir en l’elecció, les anècdotes de l’interior de la Capella Sixtina i la realitat que Robert Francis Prevost no va tenir rivals en cap moment —ni tan sols l’italià Pietro Parolin— es revelen per primera vegada en aquest llibre.

El volum es presenta aquest dijous 20 de novembre, a les 19.00, a l’església de Santa Anna (Barcelona), en el marc d’un homenatge al papa Francesc, i aquest divendres, a les 19.00, a l’església del convent de Santa Clara (Manresa).

El llibre explica el que va passar des de la mort del papa Francesc fins a l’elecció del nou Pontífex. Què és per a vostè el més important d’aquests dies?

El més important és que deixa plasmada una situació que finalment ja és història. Recordem que s’havia trencat un tabú quan va ser elegit el papa Francesc el 2013, perquè era la primera vegada que s’elegia un Papa vingut de la fi del món, un Papa llatinoamericà. El 8 de maig passat, 133 cardenals d’arreu del món, en un conclave mai tan internacional —hi havia setanta nacionalitats diferents—, trenquen novament un tabú i trien per primer cop —quelcom que era impensable—, un Papa nascut als Estats Units: Robert Francis Prevost. Aquesta figura, per a molts desconeguda, com en el seu moment també era desconeguda la de Jorge Mario Bergoglio, era el menys americà dels americans. Ha viscut la meitat de la seva vida sacerdotal al Perú. No era el Papa gringo en absolut; era el Papa també peruà. Era el Papa dels dos mons. I això és un dels factors que va fer que pogués trencar-se aquest tabú.

En el llibre s’explica que Prevost no va tenir rivals, segons com van anar les votacions; també s’hi revelen escrutinis. Tenint en compte que els cardenals electors no poden revelar res del que passa a la Capella Sixtina durant el conclave, fins i tot sota pena d’excomunicació, com ha estat possible arribar a conèixer aquestes dades?

Jo no soc l’única autora d’aquest llibre. L’altre autor és el periodista Gerard O’Connell, un dels veterans vaticanistes irlandesos. Un “petit detall” és que es tracta del meu marit. Ell fa informació del Vaticà des de fa molt de temps. Aquesta mena de llibres es poden escriure perquè hom construeix per endavant una relació de confiança amb molts dels cardenals al llarg dels anys. Un explica una cosa; aquell, una altra cosa. Així anem reconstruint, com en un mosaic, la realitat. Si algú ha vist la pel·lícula Cónclave, que tant ha fet parlar, la realitat supera la ficció. Estem parlant d’un conclave (cum clavis, que vol dir “amb clau”), la reunió més fascinant, que atreu moltíssima atenció, amb les fumates… Un espai totalment tancat, protegit, on no hi pot entrar res. Cal que dir que són éssers humans, tot i que també hi participa l’Esperit Sant. El 9 de maig, dia posterior a l’elecció, els cardenals dels Estats Units van oferir una conferència de premsa a Roma, explicant el que ells havien vist. També van fer una conferència de premsa els cardenals alemanys, espanyols… Llavors vam anar ajuntant trosset a trosset i reconstruint el que va passar. Per tant, ells no van trencar el secret, sinó que anaven proporcionant pistes.

La sensació era que Robert Prevost era el candidat més generador de consensos, el més transversal de tots ells.

En realitat, era una sensació que tenia poca gent, perquè no apareixia entre els candidats amb més possibilitats. No va començar a emergir el seu nom fins molt pocs dies abans del conclave. I això va ser una circumstància que el va beneficiar. Una situació que també va ocórrer en el conclave del 2013 amb Jorge Mario Bergoglio. També era un nom que sonava poc. Recordo que deien llavors que Bergoglio era massa gran, 76 anys, que ja havia tingut la seva oportunitat al conclave anterior, el del 2005. Era conegut només per una trentena de cardenals que havien participat al Sínode de la Sinodalitat.

El papa Francesc va nomenar el cardenal Prevost prefecte del Dicasteri per als Bisbes, que és un dels “ministeris” més importants del Vaticà. Això va ser un senyal de l’enorme estimació de Francesc envers Prevost. Deia el Papa que volia un missioner en aquest dicasteri. Aquí va poder demostrar la seva capacitat de mediar, de solucionar, de manera sòbria. És algú que escolta molt, que és reflexiu, però que finalment pren decisions. Com revelem en el llibre, casualitats del destí van fer que ell mateix tingués un paper dins del conclave. Hi havia unes paperetes de fusta on, per sorteig, durant el conclave es trien els qui seran els escrutadors, els qui canten els vots, i el cardenal Prevost va ser-ne un dels elegits. Els altres cardenals van veure com ell, amb moltíssima serenitat, va desenvolupar aquesta funció.

En el llibre es parla d’un mòbil que hi havia a la Capella Sixtina…

És un dels petits detalls, d’entre molts d’altres, que hem aconseguit descobrir que va succeir el 7 de maig, durant la primera votació a la tarda. Va trigar moltíssim a sortir la fumata negra. Després ens vam assabentar que no va ser només perquè la predicació del cardenal Cantalamessa va ser molt llarga, sinó també perquè van percebre, des de fora, que hi havia una SIM activa. Un cardenal s’havia oblidat d’entregar el mòbil i el tenia a la butxaca!