Encara que ja fa algunes setmanes que vam entrar en el temps de durant l’any o temps ordinari, val la pena veure la novetat que presenta aquest temps litúrgic, ja que és el mes nou—almenys, com a organització— de l’any litúrgic. El vam començar el dilluns després del diumenge de la festa del Baptisme de Jesús (i que es considera ja, el I diumenge del temps de durant l’any) i s’interromp el dimarts abans del Dimecres de Cendra. Té la seva continuació el dilluns, l’endemà de la Solemnitat de Pentecosta, quan reprenem el temps de durant l’any que acabarà amb la setmana de després del diumenge de la Solemnitat de Crist Rei.
Com afirma José Damián Gaitán: “És un temps que encara no ha arribat a la majoria d’edat.” Alguns diuen que és la reforma i la transformació més recent, profunda i excel·lent de l’any litúrgic. El Concili Vaticà II no en va dir res. El primer document que en parla són les Normes universals sobre l’any litúrgic, 43, després del Concili Vaticà II. Tot i que l’expressió per annum és de Dom Prosper Guéranger, abat de Solesmes.
El temps de durant l’any o temps ordinari presenta una obertura escatològica: “Fins que el Senyor torni”(cf. Jn 14,1-4). La força d’aquest temps la trobem en cadascun dels diumenges que l’integren, com diuen les Normes universals sobre l’any litúrgic, 43: “A més dels temps que tenen un caràcter propi, resten 33 o 34 setmanes en el curs de l’any en què no se celebra cap aspecte peculiar del misteri de Crist, sinó que més aviat es recorda el mateix misteri de Crist en la seva plenitud, principalment els diumenges.” Pasqua és al centre i aquesta es va pregustant tots els diumenges de durant tot l’any.
Tot i no ser considerat un temps litúrgicament “fort”, el temps de durant l’any és un temps important. Tan important que, sense ell, la celebració del Misteri de Crist i l’assimilació progressiva dels cristians a aquest misteri es reduiria a mers episodis aïllats, en comptes d’amarar tota l’existència dels fidels i de les comunitats. Segons Jean Corbon, hi ha un temps on el Verb encarnat assumeix el nostre cos (Nadal, Epifania, Quaresma, Pasqua) que dona pas al temps de la Théodosis (el tempus per annum) on nosaltres ens divinitzem i ens conformem al seu cos per l’Esperit. És, en aquest sentit, un temps imprescindible, que desenvolupa el Misteri Pasqual de manera progressiva i profunda a tot el Cos místic de Crist —l’Església— al llarg del tempus per annum de l’any litúrgic. La força d’aquest temps la trobem sobretot en el Leccionari de la Paraula de Déu. Aquest estableix una relació entre la vida quotidiana, “ordinària”, de Jesucrist i la nostra.
És a dir, el tempus per annum,o temps de durant l’any, no és un temps en què no passa res, sinó que Déu passa en aquest temps sense fer fressa. És com s’edifica la persona en el temps. Com la natura: pensem en les paràboles de Jesús, com la del gra de blat sembrat pel pagès i que creix sense que ell sàpiga com ni quan (cf. Mc 4,26-29).
