Escric aquestes ratlles des del santuari del Miracle, bo i fent d’hostatgera en uns exercicis que dirigeix el pare caputxí i biblista Jordi Cervera. Sempre és un privilegi poder fer aquest servei d’hostatgera perquè, a banda de fruir de la natura del Miracle, de conèixer gent inquieta i interessant, puc escoltar un munt de savis de pelatge molt divers.

Avui hem estat treballant aquell passatge del llibre de l’Èxode en què Moisès rep la visita del seu sogre Jetró, sacerdot de Madian, pel qual Moisès no només es deixa aconsellar sinó que també comparteix amb ell la celebració per “tot el que el Senyor havia fet amb el faraó i amb Egipte a favor d’Israel, i també les dificultats que havien tingut pel camí i com el Senyor els havia tret de totes” (Ex 18,8). I efectivament, “Jetró, sogre de Moisès, va participar en un holocaust i en altres sacrificis oferts a Déu. Aaron i tots els ancians d’Israel van menjar amb el sogre de Moisès a la presència de Déu” (Ex 18,12). 

Jetró reconeix i s’alegra de les meravelles de Déu i Moisès i els ancians el conviden a participar dels seus rituals. Una litúrgia sens dubte, autèntica, de comunitat que s’obre a la presència de Déu, conscient i agraïda pels dons que n’ha rebut, i que ho expressa ritualment acollint persones amb les quals se sent en sintonia, encara que siguin, si més no de moment, ovelles d’altres ramats.

Arran d’aquest text, la pregunta que ens formulava el director dels exercicis era si la litúrgia ens ajudava i estimulava a tirar endavant. I a mi el cap se me n’ha anat a pensar com em costa gestionar la diversitat eclesial en què vivim.

La comunió és una qüestió que ens plantegem al meu bisbat, sovint com una obligació: sigui quin sigui el nostre origen, la nostra sensibilitat, el nostre nivell cultural, la nostra feina, la nostra llengua, la nostra forma d’entendre l’Evangeli, hem d’aconseguir viure-ho en comunió i expressar-ho en la litúrgia. I de vegades es fan bones i reeixides pregàries en aquesta direcció. Però a mi no em funcionen, perquè em sembla que no és senzill ni evident ni es tracta només d’un sentiment o d’una emoció. Parlo per mi. Em cal ser més humil i reconèixer que la veritat va força més enllà del que jo crec; em cal deixar de jutjar el veí; ens cal a tots conèixer-nos millor; ens cal valorar l’altre i sentir-nos valorats per l’altre.

La litúrgia comuna és una bona oportunitat per expressar-ho. I això significa evitar litúrgies compartimentades per llengües, per lloc d’origen, per sensibilitats… La comunitat som una de sola amb tots els batejats. Som diversos i potser cada celebració ha de permetre’ns un punt mínim de reconeixement i connexió perquè ens la fem nostra. Ara que som menys, i que tenim entre nosaltres més nouvinguts, això es fa més evident.

La comunió tampoc no crec que provingui de l’obediència cega a la norma, que és una altra temptació, sobretot en el camp litúrgic. No és la norma el que provoca i manté l’alegria, sinó l’estimació mútua i l’autenticitat de la nostra vida cristiana.