En el Credo hi trobem professada l’acció de l’Esperit Sant ens dos moments: en el misteri de l’Encarnació del Fill de Déu (Lc 1,35) i en l’inici de l’Església. El mateix Esperit que ha obrat en l’Encarnació i en la vida de Jesús, ha estat enviat “per santificar contínuament l’Església”, afirma el Vaticà II (LG 4). El Concili ha estat abundant en indicar que és l’”Esperit de Crist”: vivifica, unifica i dirigeix l’Església, perquè es tracta del mateix Esperit, el qui habita en el Cap i en els membres com a principi vital (LG 7).
Amb tot, d’una manera subtil, el mateix Concili afirma que aquest Esperit de Crist “es val de l’estructura social de l’Església” (LG 8) per a vivificar tot el cos. És a dir, l’Esperit és enviat a persones que ja existeixen i, per aquest motiu, no s’identifica merament amb elles. D’aquí que el pecat no s’atribueixi a l’Esperit. Però l’Esperit Sant es troba íntimament unit a l’Església sense separació, però tampoc sense confusió. D’altra banda, les condicions del do i les condicions del treball de l’Esperit Sant són essencialment comunitàries. Ell obra en l’amor recíproc dels fidels, com a Esperit d’amor i de comunió fraternes. No pot haver-hi una fe recta sense una vida de comunió fraternal.
L’home d’Església sap que, en tota veritable llar, la caritat i la unitat són indispensables.La comunió és, justament, la unitat sense uniformitat, l’harmonia o la simfonia de veus i carismes diversos. És impossible concebre una Església on no hi actuïn simfònicament dons diversos, intercanvis i comunió, ni es vegi que en el seu interior és Déu mateix, en el seu Esperit Sant, que hi actua, hi entaula relacions, comunica i estableix la unitat. El principi de l’Església, deia Möhler, és que “l’home no sabria portar una vida cristiana ni conèixer la seva religió sense la influència que exerceix en ell la comunitat dels fidels moguts per l’Esperit Sant”. I Möhler assenyalava amb alegria que els apòstols no van rebre l’Esperit Sant més que “reunits en un mateix lloc, i en un mateix sentiment, no formant més que un conjunt de germans”. En aquest punt, apareixen dos termes significatius: “reunits tots junts” i “unànimes”, “unànimament” (Ac 1,14; 2,1.46; 4,24; 5,12; 15,25; Rm 15,6). És en la comunió amb tot el cos, quan hom pot albirar la veritat total. Cada cristià pot “parlar totes les llengües”, afirma sant Agustí, “tan sols romanent en la unitat de l’Església, que les parla totes”.
Aquesta rica teologia de l’Esperit Sant en la vida de l’Església ens ajudarà a entendre també la seva acció en els moments especialment sublims, com pot ser el conclave per l’elecció del nou papa. En la línia de la teologia descrita sobre l’Esperit Sant, el mateix Joseph Ratzinger, molt abans de ser papa, a l’any 1997 va ser preguntat per l’acció de l’Esperit Sant en el conclave. I aquesta va ser la resposta: “Jo diria que l’Esperit Sant, més aviat, com un bon educador, ens deixa, diguéssim, molt d’espai, molta llibertat, sense abandonar-nos completament. Així, el paper de l’Esperit Sant hauria de ser entès en termes molt més amplis, no com si dictés el candidat pel qual s’ha de votar. Probablement, l’única seguretat que ens ofereix és que no embarrancarem en la comesa. En la història, hi ha casos de papes els quals l’Esperit Sant no hauria triat.” Per tant, l’acció de l’Esperit, dins el sentit de la fe, implica docilitat i sentit de comunió eclesial; i és únicament en aquesta docilitat i comunió quan hom troba sortida davant el que realment més convé per a la vida i la missió de l’Església.
En aquesta línia de docilitat a la veu de l’Esperit i de sentiments d’unitat eclesial, el papa Joan Pau II, a la constitució apostòlica Universi dominici gregis (24 febrer 1996), que regulava el que calia disposar davant la seu apostòlica vacant i l’elecció del pontífex romà, exhortava vivament als cardenals electors que, “en l’elecció del Pontífex, no es deixin portar per simpaties o aversions, ni es deixin influir pel favor o el respecte envers ningú, ni es deixin endur per la intervenció de persones importants o de grups de pressió, pels suggeriments dels mitjans de comunicació social, per la violència, pel temor o per la recerca de popularitat; sinó que, tenint present únicament la glòria de Déu i el bé de l’Església, després d’haver implorat l’auxili diví, donin el vot a qui, àdhuc fora del Col·legi cardenalici, considerin més idoni per a regir amb fruit i benefici l’Església universal” (núm. 83).
Però també la resta dels cristians hem de fer el que ens correspon. Quan sant Pere es trobava a la presó, el llibre dels fets dels Apòstols ens afirma que “tota l’Església pregava insistentment per ell a Déu” (Ac 12,5). Afirma Joan Pau II en el document esmentat: “Durant la seu vacant, i sobretot mentre es desenrotlla l’elecció del successor de Pere, l’Església es troba unida particularment amb els pastors i especialment amb els cardenals electors del Summe Pontífex i demana a Déu un nou Papa com un do de la seva bondat i providència.” I afegeix: “A exemple de la primera comunitat cristiana […], l’Església universal ha de perseverar unànimement en la pregària; d’aquesta manera, l’elecció del nou Pontífex no serà un fet aïllat del Poble de Déu que afecta sols al Col·legi dels electors, sinó que en un cert sentit, serà una acció de gràcies de tota l’Església” (núm. 84).
Per mitjà d’una pregària perseverant, tota l’Església ha d’invocar l’Esperit perquè susciti un home de Déu, que entengui el món canviant en què vivim, que no s’avergonyeixi de la força de l’Evangeli i porti al cor la joia i l’esperança de molts. La pregària és imprescindible abans i després de l’elecció del nou Papa. Una pregària carregada d’amor per l’escollit del Senyor és la millor manera de viure l’amor a l’Església, des del secret del propi cor i des de la comunitat que es troba per adreçar-se a Déu en aquesta hora crucial de la història. Com afirma Sant Agustí, “cadascú posseeix l’Esperit Sant en la mesura que estima l’Església de Crist”.
