Els especialistes subratllen la importància d’acompanyar sense substituir, consolidant hàbits coherents entre la llar i l’escola que permetin als infants assumir responsabilitats de manera segura i eficaç.

L’autonomia és una de les competències més determinants en el desenvolupament infantil, tot i que sovint passa desapercebuda. No es mesura en exàmens, però influeix directament en com els infants aprenen, s’organitzen, gestionen la frustració i afronten les dificultats del dia a dia. Experts en educació coincideixen que fomentar l’autonomia des de ben petits és clau per formar infants segurs, responsables i capaços d’afrontar reptes més grans.

«Un infant autònom no és aquell que ho fa tot sol, sinó el que confia en els seus recursos i sap demanar ajuda quan la necessita», explica María Castells, psicòloga i orientadora escolar. «L’autonomia s’aprèn quan l’adult acompanya sense substituir i permet que l’infant assumeixi responsabilitats reals. Fins i tot petites decisions, com deixar-lo provar per si mateix abans d’intervenir, enforteixen la seva seguretat i la seva confiança».

Des del Departament d’Orientació Escolar de Highlands School Barcelona, aquest treball es planteja com un procés progressiu que s’ha d’ajustar al que cada infant pot assumir en cada etapa, tant a casa com a l’escola, i comparteixen una guia pràctica per fomentar l’autonomia de manera realista i eficaç, amb exemples d’accions concretes.

6-7 anys: consolidar rutines i confiança

En aquesta etapa, l’objectiu és que l’infant se senti capaç de gestionar el seu dia a dia amb més seguretat. No es tracta d’introduir noves exigències, sinó de consolidar rutines que s’han de mantenir amb constància.

Tot això els ajuda a organitzar-se i a anticipar responsabilitats sense sentir-se aclaparats

A casa, poden responsabilitzar-se de la seva higiene personal, vestir-se i desvestir-se sols, endreçar la seva habitació i «estirar els llençols» al matí, parar taula o portar la roba bruta al lloc corresponent. Pel que fa a l’escola, és el moment de familiaritzar-se amb l’ús de l’agenda amb l’acompanyament dels pares, seguir un horari setmanal senzill que els permeti saber amb antelació quins dies tenen activitats concretes (com educació física) i quins materials han de preparar cada dia, i fer-se responsables de la motxilla o de l’esmorzar. Tot això els ajuda a organitzar-se i a anticipar responsabilitats sense sentir-se aclaparats.

Petites estratègies ajuden a reforçar l’autonomia: frases com «prova-ho tu primer» o «com ho faries tu?» en lloc d’intervenir directament, i permetre que visquin les conseqüències d’un oblit, ajuden els infants a sentir-se competents i responsables des del principi.

8-9 anys: organització i responsabilitat progressiva

A mesura que avancen, els infants estan preparats per assumir tasques que requereixen una major planificació. A casa, fer el llit, preparar la roba de l’endemà, mantenir el lavabo endreçat o netejar les seves sabates reforça el sentit de responsabilitat. A l’escola, s’espera un ús més autònom de l’agenda, temps de treball personal d’uns 30 minuts i l’ús d’un calendari setmanal per començar a anticipar exàmens i tasques.

Preguntes obertes com «què podries fer ara?» fomenten la creativitat i el pensament autònom, i els reforços positius centrats en l’esforç, com «que bé que ho has fet tu sol amb esforç!», ajuden a enfortir la motivació interna.

10-11 anys: autonomia funcional per a la vida quotidiana

En aquesta etapa, l’autonomia esdevé una competència pràctica. Llevar-se amb despertador, preparar-se l’esmorzar, cuinar plats senzills, controlar petits estalvis o fer arranjaments bàsics de la roba són aprenentatges clau. En l’àmbit escolar, els alumnes han de treballar amb calendaris mensuals, planificar exàmens i tasques amb més antelació i mantenir sessions de treball autònom d’uns 45 minuts.

Permetre que els infants s’equivoquin i acompanyar sense resoldre per ells afavoreix la seva maduresa emocional. Validar les seves emocions, amb frases com «entenc que estiguis enfadat perquè t’has oblidat la cartolina, però…», els ensenya a gestionar la frustració i a desenvolupar la resiliència.

Claus que marquen la diferència

Els orientadors destaquen alguns principis comuns a totes les etapes: acompanyar sense substituir, permetre l’error com a part de l’aprenentatge, ser constants i mantenir la coherència entre la llar i l’escola.

«L’autonomia no es construeix amb discursos, sinó amb decisions quotidianes», afegeix Castells. «Saber quan ajudar i quan fer un pas enrere és una de les claus del desenvolupament infantil».

Per la seva banda, Sara Elipe, coordinadora de Primària, conclou: «Els hàbits diaris i la progressió per edats permeten que els alumnes afrontin responsabilitats creixents de manera segura i organitzada».

Aquesta guia no busca augmentar l’exigència sobre els infants, sinó ajustar-la. Perquè quan les responsabilitats estan ben calibrades, l’autonomia deixa de ser una font de conflicte i es converteix en una eina per créixer amb confiança.