Cada vegada prenem major consciència de la realitat d’aquesta expressió que un sacerdot de Barcelona, Mn. Manuel Trens, gran coneixedor de l’art, va atribuir al nostre gran amic i molt estimat Antoni Gaudí: “L’Arquitecte de Déu”. Així el va escriure en un article que va publicar amb motiu de la mort del nostre arquitecte.
Aquest qualificatiu esqueia moltíssim al qui va rebre l’encàrrec ara fa més de cent anys de la construcció del temple de la Sagrada Família. A ell li devem la configuració i construcció en curs d’aquest magnífic temple a la ciutat de Barcelona i que és un emblema d’art i d’espiritualitat d’àmbit mundial.
La construcció d’aquesta catedral dels pobres que porta més d’un segle de treballs amb la seva riquesa arquitectònica i el contingut bíblic i religiós, mou moltíssimes persones a visitar aquest temple per gaudir d’aquesta insigne obra gaudiniana. Com ha estat propi de les catedrals, han necessitat més d’un segle de construcció i la Sagrada Família no n’és pas una excepció.
Des que era infant recordo molt bé les anades i tornades diàries de la casa pairal del Guinardó al col·legi dels germans Maristes del passeig Sant Joan. Van ser molts anys amb aquesta imatge de la construcció del temple de la Sagrada Família. Especialment per als barcelonins, les obres de la construcció de la Sagrada Família eren com l’”Obra de la Seu” que tindran un dia acabament, però no veiem encara quan acabaran, malgrat que estem avançant moltíssim.
En aquest procés constructiu de la basílica, hi ha un moment que penso que ha tingut una gran importància en el ritme i seguiment de les obres de construcció del temple de la Sagrada Família. Penso que molts recordaran fins i tot haver visitat les obres del temple en construcció i s’hi entrava amb la deguda protecció. Hi havia les parets laterals de la basílica que anaven pujant, però mancaven els sostres d’aquestes naus plenes d’encís i de bellesa. No podien gairebé celebrar trobades de les celebracions de la comunitat diocesana. La pluja i el fred ho feien molt difícil.
Ningú mai en va parlar, de la conveniència i necessitat de cobrir les naus, col·locant les grues al sostre de les naus del temple.
Això evidentment era un enrenou, però vaig parlar amb els arquitectes de la Sagrada Família per si era ja tècnicament possible cobrir les naus del temple. Aquests em manifestaren que això certament era possible, i dignificaríem més i més la realitat del poble de Déu reunit per la celebració de la fe. Per això, “dit i fet”, immediatament vaig determinar que es fes l’esmentada reforma.
Considero que aquest moment i aquesta decisió que vaig prendre va ser una decisió que ha afavorit les obres de la basílica, com es va veure el dia de la seva Dedicació celebrada pel papa Benet XVI, el 7 de novembre del 2010, que tots conservem amb joia al nostre cor, i podem esperar ben aviat la presència del papa Lleó XIV per a la inauguració i dedicació de la darrera Torre de la Sagrada Família, la Torre de Jesucrist, la més alta de totes, que portarà al cim una visible creu de quatre braços mirador privilegiat de la ciutat de Barcelona, il·luminant amb la seva llum la nostra estimada terra catalana.
