Fa un any, la dana va colpejar amb força moltes comarques valencianes. La pluja torrencial va desbordar barrancs i rius, va arrossegar vides, cases, ponts i esperances. Però més enllà de les pèrdues materials, va deixar un rastre profund en la memòria col·lectiva. Encara hui, quan el cel s’enfosqueix, molts cors s’acceleren. No és sols el temor físic, sinó la ferida emocional d’aquells dies en què tot va tremolar.

En la nit més fosca s’encengué una llum

Aquella nit del 29 d’octubre va ser fosca com poques. A les comarques de la Plana d’Utiel i Requena, la Foia de Bunyol, el Camp de Túria, els Serrans, l’Horta Sud o la Ribera, el cel estava tapat, sense lluna ni estrelles, sense cap llum visible.

La mort rondava els carrers i les cases duent-se vides de xiquets plens de futur, de joves en plenitud de força, de pares que tornaven de la feina i no pogueren eixir del cotxe o mares que preparaven el sopar per a la família, de malalts, discapacitats que no podien fugir, ancians que tranquil·lament dormien al llit o matrimonis que, abraçats, s’acomiadaven dins d’un ascensor mentre l’aigua anava cobrint-los.

Les aigües arrossegaven vides i semblava que la foscor havia guanyat. Però enmig de la por i l’angoixa va brillar la llum de la fe: com el Senyor Jesús que caminava sobre la mar, també aleshores, sobre les aigües i el fang, s’alçà la confiança dels qui resaven, dels qui ajudaven, dels qui no es rendien.

La fe que no es resigna

Com recordava el papa Benet XVI a Spe salvi, “quan totes les llums humanes s’apaguen i tot sembla fosc, la fe és la llum que il·lumina les tenebres” (n. 35). Eixa fe viva, encarnada i concreta es va fer visible en els dies i setmanes posteriors: en la caritat de les nostres comunitats, en la generositat de tants voluntaris que van ser la mà estesa de Déu.

Els rius es van desbordar, però va sorgir un riu de generositat en milers i milers de joves i no tan joves que, de tots els llocs, venien a ajudar com a voluntaris. Àngels de la guarda que van visitar tants pobles que havien quedat literalment sota el fang i lluitaren colze a colze per netejar, refer cases, vides i esperances.

Enmig de la foscor, va sorgir una llum: la fe que no es resigna. Els voluntaris de Càritas —tant diocesana com parroquials—, joves de parròquies, de confraries, congregacions religioses o universitats van ser la presència més visible d’una Església que no parla només, sinó que acompanya.

L’arquebisbe de València, com a pastor, va estar enmig del seu poble enfangat i va recórrer els carrers, cases i parròquies, animant i consolant. També el papa Francesc es feu present amb la visita del cardenal Czerny, que vingué en el seu nom, i demanant a tot el món la pregària per València i l’ajuda en diverses audiències públiques i missatges a la diòcesi.

Al barri de La Torre, a Alfafar, Sedaví o Aldaia recorden com joves, majors i famílies senceres van repartir menjar, van netejar fang, van oferir mantes i, sobretot, van escoltar. “Vaig tindre fam, i em donàreu de menjar; vaig estar nu, i em vestíreu” (Mt 25,35-36): aquestes paraules de Jesús es van fer carn en els carrers plens de fang.

Hi hagué qui ho havia perdut tot, però va continuar ajudant. La caritat va ser més forta que la por, i la fe més lluminosa que la nit. Aquesta fe concreta i senzilla, viscuda en el silenci de la solidaritat, és la que continua sostenint molts cors.

En algunes parròquies —comenta un prevere— la participació en les celebracions ha crescut des d’aleshores. La gent ha tornat a resar plegada, potser amb menys eufòria, però amb més veritat. És una fe que sap que Déu no promet absència de tempestes, però sí presència enmig d’elles.

El valor de la comunitat i de la comunicació

La dana també va traure a la llum el valor de la comunitat i de la comunicació responsable. Periodistes, voluntaris i professionals van contar la tragèdia des del fang, posant rostre i nom al sofriment. Van mostrar que comunicar també és un acte de caritat, com recordava el papa Francesc: “No hi ha comunicació autèntica sense proximitat.”

Molts mitjans de comunicació locals i nacionals van ajudar i van ser espai de consol i de servei. La comunicació feta “amb mansuetud i veritat” és capaç d’humanitzar, de reconstruir confiança, de sembrar esperança. En un temps de soroll i desinformació, aquesta manera d’explicar el que passava era també una mena d’Evangeli.

Per això, molts reconeixen que sense la presència de tants comunicadors compromesos —i sense les xarxes de voluntariat que van fer moltes xarxes socials— el dolor hauria sigut encara més gran. La caritat, quan es comunica amb senzillesa, es multiplica. La Comissió Episcopal de Mitjans de Comunicació de la Conferència Episcopal Espanyola ho reconegué, atorgant el premi ¡Bravo! a tos els voluntaris que havien comunicat Evangeli amb la seua caritat.

El cor que encara tremola

Ha passat un any i a poblacions com Picanya les cases ja estan netes i tot sembla haver tornat a la normalitat. Només el barranc, algunes obres públiques pendents i l’interior del temple parroquial mantenen els senyals de la tempesta. Però les ferides del cor encara sagnen. Aquests dies, amb alerta meteorològica roja, la gent torna a tindre por: col·loca els cotxes en zones altes, mira el cel amb angoixa, com si el desastre poguera repetir-se. El poble ha superat el fang, però no el record.

Les cicatrius són fondes i es barregen amb la por i la incertesa. Alguns negocis familiars, que eren signe de continuïtat i esforç, no han tornat a obrir, i amb ells s’ha perdut una part del teixit econòmic i sentimental dels pobles. A Albal es lamenten que una carnisseria històrica, de les de tota la vida, ja no tornarà a obrir les portes ni despatxar carn i embotits des del seu taulell.

A Benetússer, Guadassuar, Paiporta o Massanassa, la vida aparentment ha tornat a la normalitat. És cert que ja hi ha façanes pintades, carrers nets i alguns comerços oberts. Però darrere de cada persiana hi ha històries de cansament i de por. Famílies que encara viuen en pisos temporals, baixos que mai no s’han tornat a obrir, negocis que han desaparegut per sempre. Com diu una veïna d’Algemesí: “La casa està bé, però jo no dorm tranquil·la si sent ploure fort.”

L’aigua s’ha retirat, però en molts cors roman un riu silenciós que no acaba d’eixugar-se. És la petjada invisible de la catàstrofe, una mena de tristesa que acompanya i recorda la fragilitat humana.

La lenta reconstrucció

El problema més greu, però, és el temps que tarda la reconstrucció. Encara no s’han pogut restaurar moltes cases per dins: és una autèntica odissea trobar obrers, electricistes, fusters o lampistes.

Quan s’obrin algunes portes de casa, es veu que per dins encara hi ha molt per fer. Un dels efectes més durs de la dana ha sigut el problema de l’habitatge. Moltes persones que vivien en plantes baixes s’han vist obligades a traslladar-se, deixant sense sostre aquells que hi vivien de lloguer. El preu dels pisos s’ha disparat i hi ha qui s’aprofita de la necessitat. Famílies senceres viuen ara amuntegades en pisos petits, compartint habitacions i banys, amb xiquets que no tenen espai per estudiar ni jugar.

Aquest drama, silenciós i persistent, ha posat en evidència una desigualtat creixent: mentre uns han pogut refer els seus negocis gràcies a estalvis o assegurances, d’altres continuen sense recursos ni ajudes suficients. Les promeses institucionals arriben molt a poc a poc, i la burocràcia ha sigut un mur més alt que el fang.

“Quan la reconstrucció no arriba per igual —comenta un rector de l’Horta Sud— el dolor es multiplica i la confiança col·lectiva es trenca.” El desànim i la sensació d’injustícia es respiren en converses quotidianes. El poble ha superat el fang, però no la desconfiança.

La decepció cap al món polític és profunda. Molts veïns acusen els dirigents d’haver actuat tard i malament, d’haver-se quedat en les paraules mentre el fang s’emportava vides i negocis. D’altres han volgut traure profit polític del desastre, i això ha fet augmentar la sensació de ràbia i cansament. La crispació es nota als plens municipals de moltes de les poblacions afectades, on sovint hi ha més acusacions que propostes.

El sentiment general és de desencant, i molts retreuen una gestió lenta i poc empàtica per part dels polítics. L’administració pública, atrapada en la seua pròpia burocràcia, ha fet que les ajudes arriben amb comptagotes. I això ha alentit la recuperació econòmica i moral del poble.

Del fang a l’esperança

Un any després, encara hi ha cases sense reparar i cors que no s’han curat del tot. Però també hi ha una llavor d’esperança: la d’un poble que, tot i el dolor, continua ajudant-se i mirant endavant. La fe no ens estalvia el sofriment, però ens dona la força per transformar-lo.

El futur demana ara noves respostes:

–Reutilitzar els baixos tancats de manera creativa, com a espais socials, d’acord amb els propietaris durant un període de temps i de restauració.

–Incentivar les xicotetes i mitjanes empreses i comerços per a que puguen tornar a obrir i crear llocs de feina i riquesa als pobles. Càritas Diocesana ho està fent en una xarxa d’ajudes econòmiques rotatives.

–Oferir acompanyament psicològic i espiritual per curar les ferides invisibles, com es pot trobar als Centres d’Escolta oberts per la diòcesi a distints llocs.

–Garantir transparència i agilitat en les ajudes públiques i facilitar mediadors per ajudar a gestionar les sol·licituds a persones amb pocs recursos humans o culturals.

–Impulsar formació en sostenibilitat i prevenció de riscos.

–Fer de les parròquies veritables espais de convivència fraterna i ajuda mútua.

–Celebrar cada any una jornada de record i esperança, per no oblidar i seguir caminant.

Un any després, encara queda fang en la memòria, però també brilla una esperança nova. L’aigua que va arrasar tantes cases no s’oblida, però ens ha ensenyat que, damunt del fang, es pot alçar una fe que salva, una caritat que reconstrueix i una comunicació que humanitza. Perquè la pluja pot tornar, però també pot tornar la gràcia; pot créixer el riu, però també pot créixer la solidaritat.

Que l’aigua que no s’oblida es convertisca en font de vida nova. Que el fang de la destrucció es transforme en argila de reconstrucció. Que l’oració es faça acció, i que la caritat siga el llenguatge comú. Només així aquesta terra torna a ser habitable, no sols per les cases que s’alcen, sinó pels cors que s’obrin.