Poques vegades anem al cinema sense referències del que ens disposem a veure. Jo necessito llegir alguna crítica, que algú me’n parli o saber que ha guanyat algun premi de renom. També hi ha vegades en què la pura intuïció o un tràiler que t’ha atrapat en són els referents.

En el cas de Los domingos, anava precedida de tot això i més, però sempre hi ha un cert risc que cal assumir. Una pel·lícula del 2025 sobre la vocació religiosa com a tema central… amaga alguna cosa?

Alauda Ruiz de Azúa és una directora valenta, que afronta temes dels que no se’n parla i els converteix en històries que toquen l’ànima. Ja ho va fer amb Cinco lobitos (2022) amb el tema de la maternitat, i ho fa ara una altra vegada amb la vocació a la vida consagrada, és a dir, la decisió sobre la pròpia vida en un context poc propens a entendre una opció com aquesta.

Ainara, una noia de disset anys que viu amb el pare i dues germanes petites (la mare va morir fa uns anys) coneix des de fa temps un convent de vida contemplativa, i sent la inclinació a conèixer més a fons la seva forma de vida per discernir, si fos el cas, aquesta manera de viure la fe. A la seva família les reaccions són diverses: incomprensió, rebuig, acostament… i cadascú es veurà empès a fer-se preguntes que potser fins aquell moment no s’havia plantejat.

D’aquesta història destaca la normalitat amb què la directora planteja un fet que és del tot excepcional: una noia que acabant batxillerat ha de triar entre anar a la universitat o entrar en un convent. Una decisió difícil que no cau en situacions extravagants ni grotesques (com per exemple a La llamada, del 2017) sinó que traspua sinceritat i honradesa. La mateixa veritat de les escenes dins del convent amb la seva vida de pregària, silenci, humanitat… que no pretenen enganyar sinó ajudar a escollir la voluntat de Déu per a ella, com ja ho va fer en el seu moment cadascuna de les que hi viuen.

La vocació és una crida íntima que sovint entenem només en el sentit professional. Aquesta és fàcilment acceptada sobretot quan es relaciona amb professions que es guanyen l’admiració social (i econòmica). Però quan la vocació és d’un estat de vida, i aquesta elecció trenca amb els paràmetres imperants, es torna sospitosa. Potser el que manca són respecte, confiança… i la llibertat que reclamem tothora, que inclou també el dret a equivocar-se i si cal, rectificar.