El llibre del Siràcida parla dels vincles entre pares i fills; el salm canta la benedicció que neix d’una llar que camina amb Déu; sant Pau entra en els detalls concrets de la convivència; i l’evangeli ens mostra una família obligada a fugir, a desplaçar-se, a començar de nou, quelcom que avui ressona ben fort als nostres cors si mirem al nostre voltant o als municipis propers.
La Sagrada Família no és un quadre immòbil. És una família travessada per la història, per la inseguretat i per decisions difícils. Precisament per això és tan propera a les nostres famílies i a les nostres vivències.
El Siràcida posa l’accent en un moment delicat: quan els pares envelleixen i ja no poden oferir el que abans donaven. Honrar-los no és només obeir-los, sinó no desentendre’s, no abandonar-los quan apareix la fragilitat. Aquí se’ns recorda que la família és el primer lloc on aprenem que l’amor no és domini ni intercanvi, sinó cura fidel. Estimar vol dir romandre, acompanyar, tenir paciència, sostenir l’altre quan ja no és fort. Això també és una manera concreta de ser fidels al Senyor.
Sant Pau parla de relacions transformades per Crist: de misericòrdia, de dolcesa, de paciència. Això ens ajuda a entendre una veritat fonamental: els fills no són una propietat, sinó un do rebut. No ens pertanyen; se’ns confien. No són una extensió dels pares ni un projecte personal a realitzar a través d’ells. Educar no és modelar-los segons les nostres expectatives, sinó acompanyar-los perquè descobreixin qui són, amb respecte, amb llibertat i amb amor.
Quan els fills són rebuts com a do, la família esdevé lloc de vida; quan són posseïts, pot acabar sent lloc de tensió o de silenci. Quan una família es tanca en expectatives rígides, pot convertir-se en presó; quan s’obre a l’acceptació, esdevé espai de creixement.
L’evangeli d’avui ens situa molt clarament al costat dels infants amenaçats. I això ens recorda una veritat dura de dir però necessària: hi ha infants que moren de fam, però també n’hi ha que moren d’innocència. Moren quan no són protegits, quan no són respectats, quan no són estimats com a infants. Avui, en recordar els Sants Innocents, l’Evangeli ens diu que cuidar els fills no és només alimentar-los o educar-los, sinó guardar-los la vida, la dignitat i la innocència. Una família fidel al Senyor és aquella que vetlla perquè cap infant perdi massa aviat allò que li és més propi.
Josep i Maria, protegint el fill, prenen decisions difícils, renunciant, si cal, a seguretats. No imposen, no utilitzen, no retenen: serveixen la vida que Déu els ha confiat. Això ens diu molt sobre la fe viscuda a casa. La família cristiana està cridada a ser espai d’acollida, on cadascú pugui sentir-se estimat tal com és, escoltat abans de ser jutjat, respectat abans de ser corregit. No perquè tot sigui indiferent, sinó perquè la fidelitat al Senyor passa sempre per l’amor concret.
Déu no va voler entrar al món per una teoria ni per una institució, sinó per una relació concreta. Va voler créixer dins una casa, rebre un nom, no ser algú anònim, rebre una llengua i una història.
Avui, celebrant la Sagrada Família, no se’ns demana tenir famílies perfectes, sinó famílies habitables i fidels al Senyor: famílies on hi hagi lloc per a l’alegria, per a la confiança i per a l’estimació que fa créixer. Famílies humanes, amb fragilitats reals, però amb el cor obert a Déu, que avancen amb esperança i fan possible que l’Evangeli esdevingui vida quotidiana, vida compartida, vida plena d’amor. Que així sigui.
