Ja ho diuen: als avions es produeixen curioses atmosferes d’intimitat. Francesc aprofita precisament aquestes situacions per tenir llargues “rodes de premsa”. Va passar tornant de Rio i també després del seu recent viatge a Terra Santa.

El papa Francesc té un do per a la comunicació: aposta per la transparència (normalment les personalitats públiques que ho fan guanyen en popularitat i credibilitat) i té una gran habilitat per donar titulars sucosos de gran impacte (sound bites, en diuen). Tornant de Tel Aviv li van preguntar sobre l’obligatorietat del celibat sacerdotal. “No és un dogma”, va dir, “la porta sempre està oberta”. Aviat aquestes paraules van fer la volta al món. No és pas cap novetat, tal com recordava el mateix Francesc: “L’Església catòlica té capellans casats. Catòlics grecs, catòlics coptes, del ritu oriental. Perquè no es tracta d’un dogma sinó d’una regla de vida que jo aprecio molt i que és un do per a l’Església”.

Aquesta regla de vida s’ha fet tradició a l’Església llatina. Això no significa que no pugui canviar sinó que el fet que els capellans siguin cèlibes forma part de la comprensió que tenen els fidels del sacerdoci com una entrega plena. Un “signe poderós”, havia dit Benet XVI. D’altra banda, és present des dels primers segles del cristianisme quan, no només els capellans, sinó també laics, acollien aquest do.

Podeu llegir tot l’article descarregant-vos-el en PDF