Les declaracions de l’actriu i comediant Sílvia Abril durant la catifa vermella dels Premis Goya han generat un gran debat a les xarxes socials que continua viu una setmana després. Abril va afirmar que l’Església té muntat “un xiringuito” i fins i tot va expressar que li feien llàstima els joves “que necessiten creure en alguna cosa i que s’agafaen a la fe cristiana”.

Entre les respostes a l’actriu catalana, s’ha fet viral la carta d’un rector en un barri obrer de Leganés, Francisco Javier Bronchalo, que ha publicat a la plataforma X un fil adreçat a Sílvia Abril. En el text, el sacerdot relata algunes experiències del seu ministeri pastoral —acompanyant malalts, famílies en dol o persones que pateixen situacions difícils— i convida la comediant a conèixer de prop la realitat d’una parròquia de barri.

Reproduïm tot seguit la carta íntegra, traduïda al català.

Carta d’un capellà de barri a Sílvia Abril

Estimada Sílvia,

Em dic Francisco Javier. Soc un sacerdot, un de tants, que viu i treballa en un barri obrer del sud de Madrid, a Leganés. En el meu dia a dia no hi ha focus ni maquillatge; aquí la vida és molt autèntica.

Em dedico a estar amb gent que pateix molt, a escoltar el qui no dorm per l’ansietat dels problemes, a consolar el qui ha perdut algú estimat i a donar esperança al qui ja no veu sortida. Com els meus companys, intento ajudar tothom qui ho demana.

He sentit unes declaracions seves a la gala dels premis Goya en què, entre d’altres coses, va dir: “Em nego a acceptar que la joventut que puja tingui aquesta mancança i aquesta inclinació cap al fet cristià; em fa pena que necessitin creure en alguna cosa i s’aferrin a la fe cristiana.” Per això m’he animat a escriure-li i explicar-li algunes coses.

Fa menys d’un mes vaig celebrar un funeral de cos present per un home de cinquanta anys que va morir de manera sobtada. Infart. Encara tinc gravats el seu pare i la seva mare plorant desconsolats davant del fèretre, i la cara d’angoixa de la seva dona i dels seus dos fills, que han quedat orfes.

Va ser dur. Els vaig dir que, si existeix la set, és perquè existeix l’aigua; i que, si existeix el desig de tornar a abraçar les persones que estimem, és perquè existeix el Cel. Els vaig anunciar que seguim un Déu que coneix el camí per sortir de la tomba. Fa uns dies la seva dona em va donar les gràcies perquè aquella pregària era l’únic que li havia donat esperança.

En sentir les seves declaracions vaig pensar que potser vostè hauria pogut venir amb mi al tanatori i, mirant els seus fills als ulls, haver-los dit: “Em nego a acceptar que la joventut que puja tingui aquesta mancança i aquesta inclinació cap al fet cristià.” I després, a la seva vídua i als seus pares: “Em fa pena que necessitin creure en alguna cosa i que s’aferrin a la fe cristiana.”

L’última vegada que vaig assistir de prop a la mort d’una nena va ser l’any passat. La planta d’oncologia infantil de l’hospital estava decorada amb afecte per donar una mica de llum enmig del sofriment d’aquells petits. Els seus pares em van cridar. Vaig estar parlant una bona estona amb ells. Em vaig emocionar quan la seva mare em va dir que la nena havia dit que sabia que estaria bé perquè anava “amb Jesús”.

Després li vaig administrar la unció i vam pregar junts en família. Vaig tornar pels passadissos eixugant-me les llàgrimes. Encara la recordo rient amb el seu mocador al cap. Va morir uns dies després. Sap què, Sílvia? He pensat que potser li hauria agradat ser allà per dir-li allò de: “Em nego a acceptar que la joventut que puja tingui aquesta mancança i aquesta inclinació cap al fet cristià.”

Avui els seus pares continuen endavant amb un dolor immens i també amb esperança; fins i tot han rebut el regal d’una altra filla. S’atreviria vostè a venir amb mi un dia a veure’ls i repetir-los que li fa pena que necessitin creure en alguna cosa?

Vostè també va dir: “Ho sento per l’Església, quin xiringuito teniu muntat.” Sap una cosa? En aquest barri on soc no hi ha catifes vermelles ni s’hi celebren gales. No hi ha sales VIP ni vestits de nit. Sí que hi ha cambrers immigrants, però aquí solen servir cafè a les taules, no van amb safates portant còctels i aperitius gurmet a les festes. Soc feliç aquí, estimo aquest barri. La convido a venir, Sílvia.

Vingui al meu “xiringuito” parroquial i quedi’s un matí amb mi visitant malalts que ja no poden sortir al carrer perquè viuen en edificis sense ascensor. Escolti les històries de dones que estan soles perquè els seus fills no les visiten mai. Escolti homes que viuen amb la ferida d’haver perdut fills per la droga o l’alcohol. Pot oferir-los alguns d’aquests consells que es diuen a la televisió.

Després, a la tarda, acompanyi’ns amb les voluntàries de Càritas repartint aliments a famílies immigrants. No tenim photocall, però pot ajudar a repartir caixes de fruita, mirar-les als ulls i escoltar les seves històries, i compartir amb elles les seves receptes sobre la fe.

O quedi’s amb mi atenent joves que no aconsegueixen sortir d’una addicció, que pateixen per la ruptura de les seves famílies o per l’angoixa de no poder independitzar-se. Estaran encantats d’escoltar les seves solucions. Després la convido a quedar-se a missa amb nosaltres.

I no li cobraré res. En el meu “xiringuito” no entra ni un sol cèntim de qui no el vol donar lliurement en la declaració de la renda. En canvi, dels impostos que jo pago, una part anirà a les seves pel·lícules, ho vulgui jo o no.

Sap per què molts joves, i també adults, tornen al cristianisme? Tornar no és una mancança. És que tenen mancances perquè han crescut envoltats de coses, però buits de sentit. Molta gent de les generacions anteriors els ha donat de tot, però els ha negat el més important.

Quan algú té fred, busca un refugi on hi hagi foc, aquell foc que de vegades se’ls va ocultar. Necessiten creure perquè, com vostè i com jo, pateixen, ploren, s’angoixen, tenen por i experimenten debilitat. Perquè veuen la vida amb profunditat i no es conformen que sigui només allò que se’ls ha ofert.

Les seves declaracions sonen a una certa superioritat moral, com si ser fràgil i recolzar-se en la fe fos una cosa vergonyosa, com si haguéssim de ser superherois perfectes que mai fallen. I després ens preguntem per què la salut mental és un problema creixent.

Sincerament, avui resaré per vostè.

Que tingui un bon dia.