Josep M. Ainaud de Lasarte, amb motiu d’una entrevista que li férem l’any 2008, deia d’Enric Prat de la Riba: “Jo sempre el poso com a mestre, un referent claríssim. Ell ens va ensenyar que Catalunya havia de recuperar la llengua, la cultura, la identitat, l’autogovern… però sobretot la voluntat de ser. Prat de la Riba fou un constructor de país.”
Hem volgut començar el present escrit amb aquesta citació per agrair a l’Associació Cultural Amics d’Enric Prat de la Riba, de Castellterçol (Moianès), la seva tasca encaminada a mantenir el llegat d’aquest gran polític i alhora felicitant-los per l’organització dels homenatges que tributa a persones que han destacat per la defensa de Catalunya i la seva llengua. L’any passat, fou al president Jordi Pujol, i enguany, al prevere i lingüista Josep Ruaix.
L’acte corresponent tingué lloc el 29 de novembre, data en què es commemorava el 155è aniversari del naixement del polític castellterçolenc, al Centre Espai Escènic de la població moianesenca, i comptà amb la participació d’Antoni Massot, alcalde del municipi; Manel Vila, president de l’entitat organitzadora; Carles Riera, en representació de l’IEC; el catedràtic i filòleg Narcís Garolera; el mateix Josep Ruaix, i Francesc Xavier Vila, conseller de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. La sessió fou conduïda per l’advocat Xavier Graugés, antic deixeble de Ruaix.
A. Massot i M. Vila donaren la benvinguda als assistents —més de cent cinquanta— i presentaren l’homenatjat.
Carles Riera, en representació del filòleg i biblista Joan Ferrer Costa, membre numerari de l’IEC, que no hi podia ser present, llegí la laudatio que el mateix Ferrer havia preparat per a l’ocasió. Deia, entre altres coses, que l’autor moianès es convertí ben aviat en un mite de la seva història personal de la llengua catalana, en un arquitecte del que a ell li agrada d’anomenar “la galàxia Ruaix”, en referència al conjunt de les seves publicacions.
Una galàxia que definí amb els adjectius de fabriana, pedagògica, moderna i rigorosament analítica. També destacà que, en la història de la nostra llengua, Ruaix ha estat sens dubte un actor fonamental, que ha treballat en infinites ocasions des de l’ombra. I, posant en relleu també la seva tasca de corrector, formulava la següent pregunta: “Quants llibres i textos de tota mena deu haver corregit en Josep Ruaix?”
Per la seva banda, Narcís Garolera es referí a la biografia i a punts destacables del conjunt de l’obra de l’homenatjat, de qui remarcà la incessant tasca de producció, així com la qualitat del material. També es referí a aspectes de la seva amistat amb el gramàtic, que començà fa més de seixanta anys al Seminari de Vic. Ja en aquell moment Ruaix tenia un profund sentiment de país i de la seva llengua. Tant era així que ja llavors —anys seixanta— organitzava activitats diverses, com ara cursos de català o certàmens literaris. En aquest sentit, explicà el naixement d’El català en fitxes, uns resums pràctics per a ensenyar català als companys seminaristes. Semblantment es referí a altres facetes de l’homenatjat, algunes potser poc conegudes: poeta, periodista, traductor i editor.
Josep Ruaix —amb un discurs magnífic i una oratòria exquisida— lloà la figura i l’obra de Prat de la Riba, que presentà com un veritable ordenador del país. En relació amb els problemes que pateix la llengua actualment, insistí en dues coses que estan al nostre abast. Per un costat, referint-se a l’ús: “Ara es tracta, entre altres aspectes, d’anar assimilant les repetides i nodridíssimes onades immigratòries que els nostres països, més Andorra, han anat experimentant.” D’altra banda, davant el fenomen de la globalització, que clarament beneficia les llengües més divulgades arreu del món, presentà una recepta plausible: “Cal presentar un idioma digne i atractiu.”
Ruaix feu esment també de l’inconvenient de la fragmentació política i administrativa dels Països Catalans. La solució que proposà fou molt ben rebuda: “Fomentar les relacions de tota mena entre uns i altres; hi ajudaria tenir clar, com ho tenia Prat de la Riba, que constituïm una unitat cultural, històrica i sentimental”, citant la frase atribuïda a Josep Pla: “El meu país és aquell on, quan dic “bon dia”, em responen “bon dia”.” Poques vegades es poden dir més coses amb menys paraules.
JOSEP RUAIX
“Hauríem de tenir clar, com ho tenia Prat de la Riba, que constituïm una unitat cultural, històrica i sentimental”
Clogué l’acte el conseller Francesc Xavier Vila, que glossà la figura i l’obra del lingüista i, a partir del mestratge de l’homenatjat, dissertà sobre quatre lliçons que tenen un caràcter perenne: cal treballar amb rigor, profunditat i tenacitat; ens cal tenir un català equipat per al moment que vivim; cal estendre el saber al poble, i, finalment, es pot fer feina des de moltes posicions si se saben aprofitar els recursos i les oportunitats.
Com a cloenda de l’acte es feu el lliurament d’una placa commemorativa a l’homenatjat, com també altres obsequis, i es cantà l’himne nacional de Catalunya.
A l’inici hem esmentat Josep M. Ainaud de Lasarte. L’historiador barceloní tingué una etapa política que el portà al Parlament de Catalunya com a diputat (1980-1984) i a l’Ajuntament de Barcelona com a regidor (1987-1992). Quan li parlaven de la disciplina de partit, responia així: “Disciplina de partit? Ah, sí! I tant!, sempre que vagi d’acord amb la meva consciència.” Tenia una personalitat extraordinària. Era un home compromès, generós, íntegre i lliure. Josep Ruaix, si bé s’ha dedicat a altres facetes, ens hi fa pensar.
Moltes gràcies, Mn. Josep Ruaix, mestre i amic, per la teva dedicació als altres des de les ensenyances de l’evangeli i des de l’estudi i foment de la llengua catalana, que constitueixen, de manera inqüestionable, valors bàsics per a la configuració de la identitat i la personalitat de la nostra pàtria i que, entre tots, hem de ser capaços de preservar i transmetre a les futures generacions. Per molts anys!
