Aquest divendres 8 de maig es compleix un any de l’elecció de Robert Francis Prevost com a successor de Francesc. “Recordo que érem a Roma. El dia anterior la fumata negra havia sortit bastant tard, cap a les nou del vespre, després d’una espera molt llarga. El dia 8 va començar amb calma: hi va haver la fumata negra al matí i, a la tarda, ens va sorprendre a tots la fumata blanca, potser abans del que s’esperava”. Així ho ha recordat Jordi Pacheco, autor del llibre Lleó XIV, l’herència de Francesc i el futur de l’Església (Ed. Claret), en una entrevista a Ràdio Estel, on ha analitzat els eixos del pontificat de Lleó XIV en el seu primer any com a Sant Pare.
Al cap d’un any, no ens podíem imaginar que vindria a Catalunya.
Exacte, al cap d’un any i un mes. De fet, el dia després de l’elecció, el cardenal Joan Josep Omella va rebre els periodistes i aquest tema de la visita a Catalunya va ser molt recurrent en les preguntes dels mitjans. Primer es parlava de Montserrat i després de Gaudí. Des d’aquell dia s’ha anat parlant de la visita del Papa a Catalunya, i un any i un mes després es farà realitat.
“Un cop es clou el Jubileu, el 6 de gener, Lleó XIV se centra en les seves prioritats”
En un article que has publicat a l’Agència Flama, parles de dues etapes d’aquest primer any de Pontificat.
Penso que la primera etapa va ser de rodatge, d’aprendre a ser Papa, de renunciar a la vida anterior. Ha après a ser Papa, a prendre el pols de l’Església, i ho ha fet condicionat pel Jubileu de l’esperança, que va ser l’última gran proposta de Francesc. Quedaven molts actes per fer i l’agenda dels primers mesos li va venir una mica imposada. D’aquí ve la segona etapa.
Un cop es clou el Jubileu, el 6 de gener, se centra en les seves prioritats, que ja es veien amb claredat des del discurs del primer dia a la plaça de Sant Pere. Ja aleshores va establir els eixos del Pontificat: una Església unida, sinodal, la construcció de ponts i la pau “desarmada i desarmant”.
Què és el que més t’ha sorprès de la figura de Lleó XIV durant aquests dotze mesos?
A l’hora de fer el llibre he fet un petit esbós biogràfic del Papa, i m’ha sorprès descobrir la seva trajectòria, perquè té experiència com a missioner al Perú, com a bisbe, com a prior general dels agustins i com a prefecte. És a dir, combina la faceta de pastor amb la del govern eclesial global.
És per això que parlo del Papa de les dues Amèriques, però amb el temps he vist que és un Papa profundament europeu. Si dividim els seus 70 anys de vida en tres terços, va començar als Estats Units (va néixer a Chicago, després va anar al Perú, i el tercer és, sens dubte, Roma, on ha viscut molts anys i on també havia estudiat. Això ens sorprèn positivament: no és només americà, sinó un americà universal.
