Joaquim Arenas i Sampera traspassà el passat 20 de desembre. Uns dies més tard, el 10 de gener, tingué lloc el funeral a la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona, que es clogué amb un homenatge al Fossar de les Moreres. Les dues parts de l’acte visualitzaren plenament les dimensions més importants que modelaren la seva existència: la de creient, la familiar i social, i la de persona cívica, patriòtica i compromesa.
Joaquim Arenas (Mataró, 1938 – 2024), mestre i pedagog, era —és— conegut, entre moltes altres facetes, per ser un dels principals artífexs de l’escola catalana i un dels principals impulsors del Programa d’Immersió Lingüística. A nosaltres sempre ens agrada destacar, també, que tingué una participació molt intensa en la recuperació de la llengua catalana a la ciutat sarda de l’Alguer.
Tanmateix en aquest número de Catalunya Cristiana volem referir-nos a una dimensió que potser no era —és— tan coneguda, però no pas per això poc important: l’espiritual. El dia del funeral, Monsenyor Sergi Gordo, bon amic de la família, en feu abundants referències. El bisbe de Tortosa transmeté que coneixia molt bé les diferents motxilles que Arenas portà al llarg de la seva vida. Utilitzà diverses vegades la imatge dels cercles concèntrics a fi d’indicar que totes les vessants que projectà eren importants i complementàries.
Arenas fou un home de fe. Tenia un coneixement profund dels textos sagrats. Visqué sempre segons els principis i valors cristians, una qüestió majúscula que sovint l’interpel·lava, li preocupava i sovint en parlava.
Hi havia un fonament ben sòlid: l’educació familiar que rebé. Els avis i els pares eren persones molt devotes. Ell recordava les misses del diumenge, a primera fila, amb els pares i tots els germans, així com la celebració de diferents celebracions, com ara la primera comunió. També, la pràctica de jocs amb el seu germà Josep Anton, capellà d’adult, alguns dels quals consistien a celebrar misses en capelletes que improvisaven pels racons de la casa pairal, on vivien.
A partir d’aquesta base emocional sòlida decidí, als dotze anys, ingressar al Seminari Menor, juntament amb el seu germà. Allà rebé formació religiosa, començà a tenir consciència de la situació de la llengua i s’inicià en el catalanisme de manera mig clandestina. Hi passà sis anys: de 1952 a 1958.
Aquest període formatiu continuà a l’abadia de Montserrat, d’on fou novici durant un any, fins que, per problemes de salut, hagué de deixar-ho, la qual cosa li causà un gran disgust. Era l’època l’abat Aureli M. Escarré, de qui servava un gran record.
Als vint anys i escaig, ja fora de les institucions religioses, inicià una nova etapa de la seva vida. El pòsit rebut, tanmateix, li creà estrets vincles amb l’Església catòlica i, sobretot, amb la doctrina i els valors religiosos en què havia viscut sempre.
Margarida Muset, la seva esposa, ens deia: «Ell considerava l’Evangeli un element alliberador dels homes i per això mateix estigué prop dels moviments progressistes dins l’Església —partidari del Concili Vaticà, defensor dels moviments religiosos d’alliberament a Sud-amèrica i, sobretot, defensor dels principis de justícia social dins i fora de l’Església».
I precisava: «L’entusiasmaven els aspectes positius i engrescadors d’una Església que s’havia d’adaptar a les necessitats dels homes, que amb els seus principis alliberava i salvava de les limitacions de la vida. El seu germà capellà tenia uns lemes que ell compartia plenament: “Cal servir el Senyor amb alegria” o bé “pregar a Déu amb bon humor”».
“L’entusiasmaven els aspectes positius i engrescadors d’una Església que s’havia d’adaptar a les necessitats dels homes, que amb els seus principis alliberava i salvava de les limitacions de la vida”
La seva manera particular de viure la religió li comportava una implicació valenta que el portava a fer exercicis de crítica constructiva amb la jerarquia eclesiàstica, a qui exigia molt perquè creia que sempre —i en tot moment— havia de ser exemplar i modèlica.
La Bíblia i, de manera molt especial, els evangelis el marcaren profundament. En la seva Paraula hi trobava la pau interior, i també la força per impulsar tantes causes i tants projectes socials i culturals que impulsà i liderà.
Joaquim Arenas era un enamorat de la Mare de Déu de Montserrat. Havia deixat dit que a la missa de comiat es cantés el Virolai, però no pas la primera estrofa sinó l’última, que es canta poques vegades i que li despertava una especial emoció i tendresa.
Ens imaginem que la paraula «plenitud» devia ser una de les que li agradaven més, a en Joaquim, perquè al llarg de la seva vida la buscà en tot allò relacionat amb els seus cercles concèntrics. Ha deixat unes petjades pregones i plenes de llavors fructíferes. Gràcies, Joaquim!
