Tota la tensió d’Israel, del Poble de Déu, tota la tensió de l’Antic Testament es concentra en aquesta pregunta que Joan el Baptista des de la seva presó fa a Jesús a través dels deixebles que ell li envia: “Sou vós el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre?” Joan havia saltat de goig dins el ventre de la seva mare Elisabet, quan Maria l’havia anat a visitar portant dins seu el Verb de la vida. Joan l’havia assenyalat al Jordà mentre batejava com l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món. Salts de goig i reconeixement públic de Jesús: com és que ara es preguntava si era ell, el mateix Jesús al qual havia reconegut ja des de les entranyes de la seva mare, el qui havia de venir?
Joan estava empresonat: és cert que havia exultat de goig i reconegut aquell qui treu el pecat del món; però ara ell era a la presó. Joan, el profeta, l’enviat com a missatger, havia de preparar el camí del Senyor. Des de la presó, ja només podia preparar aquest camí fent sorgir la pregunta que Israel custodiava en el seu cor de Poble de Déu. La raó de ser d’Israel era la mateixa que la de Joan: exultar de goig davant del seu Senyor, assenyalar el qui foragita el pecat del món, preparar el camí del qui havia de venir a redimir Israel i, amb ell, la humanitat sencera. Davant de Jesús, el Messies, el Redemptor, només quedava adreçar-li aquesta pregunta en nom de tot el Poble de Déu: “Sou vós el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre?”
I la resposta de Jesús no podia ser més entenedora als ulls d’Israel, als ulls de Joan el Baptista. “Aneu a anunciar a Joan el que veieu i el que heu sentit dir: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts senten l’anunci de la bona nova, i feliç aquell que no quedarà decebut de mi.” L’era messiànica profetitzada al cor d’Israel havia de venir acompanyada de signes ben clars: els pobres i marginats rebien l’anunci de la bona nova i quedaven guarits de tot allò que els marginava i allunyava del Poble de Déu. Jesús no només inicia la nova era messiànica, el Nou Testament, amb aquests signes, sinó que fa d’ell mateix, de la seva persona, la renovació promesa, la redempció profetitzada, la guarició de tot l’ésser humà: “Feliç aquell que no quedarà decebut de mi.”
Sí, feliç qui acull Jesús com a bona nova, perquè en Ell hi trobarà la vida nova i immarcescible que ha vingut i ve al món per salvar tots i cadascun dels homes i dones que passem per aquest món. No cal esperar-ne cap altre.
