L’Evangeli de Marc ens presenta un Jesús actiu, ple de força i dinàmic. Lluc ens acosta al Jesús compassiu que ens parla de la misericòrdia, del perdó i l’amor. L’Evangeli de Mateu posa l’accent en la vessant més racional de Jesús mentre que el de Joan ho fa en la més espiritual i transcendent. És així com el Dr. Jaume Duran i Navarro —doctor en medicina i en filosofia i llicenciat en ciència religiosa— ens ofereix una mirada antropològica del Jesús humà. Ho fa en el seu darrer llibre: La dimensió humana. El Jesús dels evangelis (Claret)

En quin sentit els avenços en neurociència actuals ens remeten al que ja trobem en l’Antic Testament amb els termes basar, nephesh, leb i ruah?

Des de finals del segle passat els estudis en neurociència, de la mà del desplegament de les tecnologies d’imatge i de la recerca bioquímica ha permès evidenciar àmbits de la neurologia que expliquen certes experiències vinculades al món del transcendent i que les fan versemblants, raonables, tot i que contenen àmbits com els de la fe, que romanen en el sí del misteri. El dibuix del constructe i funció neural que explica les dimensions física del basar, l’emocional o anímica del nephesh, la cognitiva del leb i l’espiritual de la ruah, termes que han esdevingut el marc de l’antropologia de l’Antic Testament, són avui més entenedores. Apropar-se al misteri de la mà de la ciència sempre ha estat una sort.

Com aquestes quatre dimensions conflueixen en Jesús de Natzaret?

Creiem i manifestem obertament que Jesús de Natzaret, que els historiadors situen biogràficament a la Palestina del segle primer, també va ser un ésser com tots nosaltres, una persona excepcional en un context geohistòric i polític concret. Podríem pensar que Jesús viu com una persona humana que fa experiència vital, intensa, plena, en totes les seves dimensions antropològiques. Una vida com la de qualsevol ésser creat, i que cal contemplar, admirar, conèixer, a la llum dels escrits que ens expliquen el seu projecte en el món. Estem parlant de veure un Jesús que creix, que menja i beu, que camina, guareix, que es compadeix i té sentiments plenament i estreta humans, que pensa, parla, predica i ensenya, que decideix i obeeix; un Jesús que transcendeix i prega, que viu coherentment els principis i valors que l’empenyen a transformar el món. Un Jesús que desplegarà plenament les seves quatre dimensions humanes.

En el Nou Testament cada evangelista accentua una d’aquestes dimensions. Ens ho pot explicar a grans trets?

El llibre La dimensió humana. El Jesús dels Evangelis ens ajuda a descobrir aquesta mirada antropològica al Jesús humà, i deixa entreveure certes traces que cada evangelista relata del mateix Jesús. La clau de volta dels evangelis és la mateixa, el Misteri, el Projecte del Regne, el Jesús fill de Déu. Tot i així, Marc ens presenta un Jesús actiu, ple de força, dinàmic, en un text curt, decidit, que ens apropa a la seva vesant més fisicista. Lluc, per altra part, ens dona a conèixer, especialment i diferenciada, l’home que es compadeix, el Jesús que ens parla de la misericòrdia, del perdó i l’amor a fons perdut. L’evangeli de Mateu posa en valor el paper del mestre, del rabí que coneix i predica la veritat, contra tot pronòstic, que relata amb convenciment i profunditat, un Jesús sacerdot i profeta com cap altre. L’evangeli de Joan és l’evangeli espiritual per definició. Un relat ple de simbolisme i intuïció, amarat d’Amor en majúscules, on la paraula i el símbol es confonen; un evangeli transcendent.

Acostar-nos a la dimensió humana de Jesús dels evangelis ens permet ser més humans?

Ens permet veure Jesús des de la mirada humana de l’ésser que som, estimant-lo en les seves dimensions. Veure aquest Jesús, a qui per la fe experienciem fill de Déu, un ésser plenament humà, ens pot ajudar a arribar-hi millor, a apropar-nos-hi de Tu a tu, que és el que crec que ens demana. Ell ens convida a seguir-lo, a fer del seu Projecte d’amor infinit el nostre. Ho fa cridant-nos en la nostra realitat, el nostre viure d’avui. I ho podem fer en totes i cada una de les nostres dimensions humanes, equilibradament i harmònica, seguint les seves petjades.

Saber que tots estem capacitats amb un cervell luxós, tal com el va definir Ramon Maria Nogués, ens hauria d’ajudar en la recerca d’un sentit per viure?

El cervell luxós del qual científicament i amb propietat parla en Ramon Maria Nogués és aquest marc antropològic que tota persona pot desplegar i que fa possible, emergentment, transcendir per a capir l’ètica del viure, l’estètica de la creació i una espiritualitat que ens dona propòsit i sentit a la vida. Efectivament, aquest espai de luxe demana silenci i profunditat; treballar l’ètica admirativa, l’ésser contemplatiu. Anar a la cerca d’aquesta interioritat, que defineix el constructe neural de luxe, no només dona sentit sinó que guareix i vertebra la millora de les altres dimensions humanes que ens fan persones normals.

Creu que avui dia som més a prop de superar la dicotomia entre cos i ànima pròpia de la filosofia occidental?

Avui sabem que el fruit del pensament filosòfic d’occident, especialment en el context de la filosofia moderna i contemporània, aquest reduccionisme dicotòmic de cos i ànima, de físic o espiritual, de ciència o fe ens ha deixat orfes de paraula i de dimensions. Només amb cos i ànima no ens podem explicar. Aquesta antropologia hebrea és molt més rica, i de fet ja la descriuen corrents psicoanalistes, o principis dels fisicistes presocràtics grecs. La persona humana és una única persona creada però capaç de diferents dimensions que podem no només conèixer, sinó també cuidar, estimar. Gràcies a Déu, tots som les quatre dimensions; no les podem sectoritzar ni exclusivitzar. Una vida plena les requereix totes, i avui en som conscients.

“Aquest reduccionisme dicotòmic de cos i ànima, de físic o espiritual, de ciència o fe ens ha deixat orfes de paraula i de dimensions”

Veure la persona en la seva globalitat i cultivar la dimensió espiritual ens ha de permetre trobar nou sentit per viure?

Una dimensió espiritual sana permet il·luminar les altres dimensions de la persona; esdevé el far, el propòsit de vida, aquell reducte primer capaç d’explicar els perquès del viure, de fer experiència de pau i de transmetre-la, compartir-la, internament i externa. Efectivament, la persona humana és única i global. L’humà té les mateixes dimensions. Naixem, creixem, madurem, envellim, morim…. i ho fem en totes elles. El nostre sistema nerviós madura, aprèn, guareix i albira, esperançadament, la plenitud. Sense dimensió espiritual això no seria possible.

“Una dimensió espiritual sana permet il·luminar les altres dimensions de la persona”

Com això es trasllada en el món hospitalari?

Malgrat l’excessiva tecnificació i la freda impersonalització que el cientifisme modern ens ha pogut deixar sobre la taula i a voltes també a l’aula, cada cop són més els qui reivindiquen aquesta mirada integrada i integral de la persona humana. Els centres assistencials miren d’atendre persones més que malalties, éssers humans més que síndromes, i fer-ho humanament, en totes aquestes dimensions. Avui maldem sobretot, no cal dir, i amb la màxima eficiència i qualitat, pel benestar biofísic però també cerquem el benestar emocional, el social, l’espiritual, de la persona atesa. Algunes institucions ja despleguen unitats de benestar emocional, de salut social. Ja són realitat alguns serveis de Salut Espiritual, on s’ofereixen propostes per reeixir davant el dol, el patiment, el despropòsit, la soledat no volguda, la desesperança……per afrontar l’adversitat i la vulnerabilitat. La persona atesa ho ha de ser en tota la seva realitat antropològica. Cal posar el cor en cada dimensió, per a millor curar-la i tenir-ne cura. L’evidència científica dels seus beneficis en salut avui ja on es debat.