Entre els llibres profètics, trobem el d’Isaïes, un dels profetes majors. El seu nom, que en hebreu significa “Jahvè salva” o “la salvació de Jahvè”, conté en ell mateix el missatge principal que recorre els versets d’aquest text bíblic: l’anunci de la Salvació.

En iniciar la lectura (Is 1,1), se’ns presenta la seva prèdica profètica al final del regnat d’Ozies fins a Ezequies, reis de Judà (s. VIII aC), i és que Isaïes va ser un profeta de la cort, tot i que el seu missatge no sempre va ser ben rebut pels poders fàctics del moment. El profeta va ser testimoni de la desfeta del regne del Nord i la destrucció de la seva capital, Samaria, a mans dels assiris (722 aC) i, alhora, portador d’un missatge d’esperança i salvació, amb l’anunci de l’arribada d’un messies, l’Emmanuel (Is 7,14).

L’estudi del llibre però, ha permès veure que la seva composició no es va produir en un moment únic, sinó que hi van intervenir mans diferents en èpoques diverses. El recull de referències històriques crea un arc que va del s. VIII al V aC. Així, el llibre es pot dividir en tres grans parts: una d’època pre-exílica (Is 1-39) que recolliria la prèdica del profeta mateix, una segona d’època exílica (Is 40-55), referenciat com a Deutero-Isaïes, i una tercera d’època post-exílica (Is 56-66), presentat com a Trito-Isaïes.

El fet que les tres èpoques identificades referenciïn almenys tres mans redactores, però que hi hagi un fil conductor comú i que estiguin incorporades en el mateix llibre, fa que els estudiosos parlin d’una “escola isaiana”. Els profetes generaven al seu voltant un grup de deixebles que els seguia i acompanyava, sent-ne aquest un exemple clar.